Ja sabia jo que no. Per més que al llarg del confinament haja escoltat per activa i per passiva allò que després d’aquesta situació no seríem iguals, ja sabia jo que eixe corrent que apel·lava al “buenismo” no seria més que fum. No m’equivocava.
Val que l’exemple dels polítics no ajuda massa, més bé al contrari. I clar, com cantava la Pantoja, al final “la leña arde” encara que en aquest cas en un sentit diferent i menys passional.
Ja sabia jo que no, però al mateix temps, qui anava a dir-me que allò que al llarg d’aquests mesos m’ha donat la vida, acabaria per tornar-se en contra. Sí, si hi ha hagut una cosa que m’ha ajudat a fer suportable el confinament, han sigut les terrasses, les particulars i les comunitàries. Eixes terrasses que tinc en el punt de mira i que m’han portat a descobrir rutines, manies, afectes i tantes altres coses profitoses des del punt de vista narratiu. I sí, també m’han portat molèsties en tant que no és fàcil conviure amb una pista d’atletisme al cap, però, malgrat tot, mai he dit res i els he deixat fer. Els mitjans de comunicació ens han presentat comunitats de veïns plenes d’artistes que han amenitzat les jornades de la resta amb propostes de tota classe –algunes més fàcils de digerir que altres, tot s’ha de dir–. A mi em van tocar els esportistes, que si vius al primer o al tercer ni t’adones, però quan vius a l’últim pis ja és més complicat d’ignorar. Ho he patit, però també ho he entés a parts iguals en tant que les circumstàncies eren especials. El problema arriba quan setmanes després d’estar permés passejar i practicar esport al carrer l’activitat no acaba. Eixe moment en què ja no és necessitat, almenys no de fer esport, sinó més bé de molestar i en el qual, no ho negaré, he desitjat algun esquinç aliè que permetera la tranquil·litat retornar a ma casa.
Si a tot això li sumes certa hostilitat en les salutacions que reps per part dels veïns que et creues i que abans mai s’havien comportat així, comences a pensar que, definitivament, aquest virus ha afectat també a l’educació. Tot fins que un dia descobreixes que eixa hostilitat i eixes ganes de continuar molestant van associades al fet que et fan responsable d’una denúncia que ni tan sols tenies constància que existira. Denúncia que, per altra banda, en cas que s’haguera produït, hauria estat totalment justificada, però sempre és més atractiu atacar i acusar, encara que siga injustament, que tenir empatia per l’altre.
Així les coses, em permeteu que em reafirme amb allò que res ha canviat. Que la majoria de la gent continua mirant exclusivament pels seus interessos, que segueix tenint un fons ben negre i que de Cayetanas i Abascals va el món ple i no sols el barri de Salamanca. Fins i tot he arribat a pensar si no farien un grup de WhatsApp per a anar calfant encara més l’ambient fins a atorgar-me el títol de vilana oficial del bloc.
Una mentida ben extensa pot fer igual de mal que qualsevol virus que es pree. I sí, eixir a aplaudir al balcó està molt bé, però no eximeix de respectar els qui tens al costat. Però… ja sabia jo que no. Així que em pose en pla rajoynià i no puc més que dir, a qui corresponga, alguna cosa així com “gracias por las molestias” i per pensar amb mi de manera tan afectuosa aquest confinament.