|

Ja està bé

Al final tot arriba, fins i tot, allò que sembla impossible, com que acabe aquest any que estem desitjant acomiadar. Un any de sèries encadenades, molts jocs de taula i massa temps en la cuina per tractar de posar contingut a tantes hores en blanc. Un any de portes cap a dins, en tots els sentits, també en els afectes, als quals no els estava permès traspassar la frontera de casa. Un any en el qual, curiosament, hem après a trobar a faltar la quotidianitat que, de colp i per sorpresa, vam deixar enrere mentre començàvem a familiaritzar-nos amb termes com “confinament” o “estat d’alarma”, que fins el moment no tenien cabuda en el nostre vocabulari. Un any en el qual, personalment, fins i tot he enyorat allò que tant de fàstic em feia, com que algú em demanara que l’acompanyara a Decathlon o Leroy Merlin, eixos llocs que són paradisos de diversió per a altres, però que per a mi són un autèntic suplici en ser incapaç de valorar l’emoció que poden produir unes broques d’espiral o una màquina de calar. Un any en què la febra per alliberar espai en casa em va portar a desfer-me d’infinitat d’objectes que veien passar els mesos oblidats en algun calaix o acumulant pols en qualsevol racó de visites restringides. Un deliri alliberador aquest que no sols es va limitar als armaris de casa, sinó que es va estendre també als arxius de l’ordinador i que va provocar que, involuntàriament, desaparegueren coses no desitjades. Però, al temps que deixava volar la meua ansietat alliberadora, tractava de reposar-me de les pèrdues amb noves adquisicions de dubtosa necessitat com ara bandes elàstiques per a gimnàstica, un trípode – d’allò més útil en una casa de bé -, o una polsera magnetitzada – de profit confús, però de riures garantits -. Només alguns exemples que denoten com el meu estat de desesperació ha anat incrementant-se amb els mesos, gràcies a les recomanacions per quedar-nos a casa el major temps possible i a la inestimable contribució d’eixa benvolguda veïna que continua utilitzant a diari la terrassa comunitària com a pista d’atletisme – inclosos diumenges i festius a les huit del matí- i a qui no li vindria malament una vacuna que afavorira el sentit comú, el coneixement i el respecte. Llàstima que amb això la cosa estiga més complicada i que no puga esperar de 2021 recuperar eixa anhelada pau en casa. Sols em queda continuar encomanant-me a tot el santoral per si algú poguera intercedir per mi i atendre les meues súpliques, les més benèvoles o les que s’allunyen prou de la bondat i se situen més en l’abisme de la desesperació. Ho deixe a la seua elecció.

Mentre deposite les meues esperances en què 2021 ens permeta recuperar, almenys, part de tot allò que hem perdut en els últims mesos, que eixes maletes que em miren preocupades puguen tornar a la vida, que eixa nova faceta laboral que encetaré en breu siga tan enriquidora com somie, que els escenaris tornen a donar-me moltes hores de plaer -des de dalt o entre el públic-, que els meus continuen en plena forma, que desapareguen la por i les restriccions numèriques a l’hora d’organitzar un sopar amb amics, que els carrers tornen a estar plens de sons, els aeroports d’il·lusions i els col·legis de somriures, que continuem mirant-nos als ulls, però que també els llavis recuperen el seu protagonisme. I sí, per què no, estaria bé, a més, que algun editor/a s’interessara per publicar eixa novel·la que he parit en aquest 2020 que, malgrat tot, també ha tingut les seues coses bones.

Com a broma val, però ja està bé de 2020. Tant se val si passem a ser millors o exactament igual que abans, però almenys que puguem ser de nou.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix