Després de l’última escapada que he fet, he començat a agrair que no hi hagen anys suficients per a conéixer tots aquells racons que voldria visitar. Bé, ni anys ni diners suficients, amb la qual cosa, he esborrat del meu llistat d’imprescindibles tornar a llocs ja visitats en el passat malgrat que el record siga satisfactori i l’atracció destacada. Bé, hi ha alguna excepció, però plenament justificada en tant que tornar a Roma sempre està més que justificat i, gaudir de nou del gelat de figues de Giolitti fins i tot és necessari. Però, en aquesta ocasió no em vaig allunyar tant, no va haver-hi un avió pel mig, encara que sí prou quilòmetres de distància amb destinació al mateix punt que havia elegit fa vint-i-huit anys.
El temps transcorregut va ser més que suficient per a comprovar, abans d’iniciar el viatge, que disposava d’escàs material gràfic que testimoniara el meu recorregut per aquells racons en un període on el material fotogràfic requeria de revelats sorpresa amb resultat final imprevisible i de vegades fins i tot miraculós. No més de deu o quinze fotografies em servien per a recapitular la meua primera estada en aquell lloc, algunes d’elles amb prou dificultats per a reconéixer cap figura definida en la imatge o centrades en detalls que facilitaven poca o nul·la informació sobre el lloc en qüestió.
Anys després, he tornat carregada de fotografies que no han requerit cap espera per a descobrir el resultat final, però també ho he fet carregada de sorpreses continuades, la majoria poc agradables. Aquells accessos lliures i sense limitació d’horaris del passat a punts d’interés, ara venien acompanyats de preu d’entrada, horari, autoguia, un o dos pàrquings adossats i pas obligatori per la corresponent tenda de souvenirs abans d’arribar a l’eixida.
Aquells restaurants amb encant i una admirable atenció familiar ara feien menús en sèrie i quadruplicaven el volum de taules de les seues instal·lacions amb el mateix personal, traduint-se en una pèssima atenció i en uns plats amb escàs interés per al paladar. Receptes tradicionals que, malauradament, han evolucionat a industrials sense ruboritzar-se, emparades sota l’epígraf de turisme. Un epígraf que, igual que afecta els menús en sèrie, també fa que els pobles es publiciten tots exactament igual, sense l’essència d’abans, però amb el reclam necessari d’ara, el que fa que uns i altres donen la benvinguda als visitants amb cartells on figura en lletres ben grans la llegenda de «Posiblemente uno de los pueblos más bonitos de España».
Cartells que, sense adonar-se’n, atrauen visitants i resten interés a parts iguals, ja que no són conscients que possiblement el seu encant està en una tranquil·litat incompatible amb excursions i visites guiades de turistes en busca exclusivament d’una foto, i com a molt, de la compra de qualsevol producte autòcton amb què obsequiar qualsevol familiar a la tornada. Pobles on els comerços tradicionals que feien goig i enveja, que despertaven la curiositat i activaven les preguntes, s’han reconvertit en tendes de souvenirs idèntiques preparades per a rebre els autobusos de visitants disposats a competir per l’imant més assequible per a la seua nevera, però poca cosa més. Pobles que volen estar orgullosos de ser-ho, però que distorsionen el seu esperit i acaben derivant en parcs temàtics per a urbanites consumidors d’un turisme rural que desitgen, això sí, lliure d’aquelles olors i sorolls propis, com el toc de les campanes de les esglésies, el fem de les vaques o el bel de les ovelles. Aquells que precisament els puguen recordar que han triat un poble com a destinació.
Soc incapaç de quantificar quants «possibles» pobles més bonics poden haver-hi en total al llarg del territori, però si eixe «possible» porta associat sempre el mateix, potser instal·lar-se en la mediocritat resulta més a compte.