Escoltava en una ocasió que “un pernil és allò que més vist en una cuina”. No dic que l’afirmació no fora raonable, però a mi a la setmana de tenir-lo per enmig ja em molesta. Si tinguera una cuina com la de Bertín Osborne, tal volta la cosa seria diferent, però no és el cas. Així les coses, entre caixes de medicaments, ninots de Lego decapitats esperant perquè algú es digne a retornar-los a l’aspecte habitual i publicitat que vaig rescatant de la bústia, no em queda espai per a cap pernil en l’únic racó amb possibilitat d’albergar aquest objecte del desig que podria fer que la meua cuina lluïra amb màxim esplendor. No obstant això, des que la Thermomix arribara a casa, competir amb ella és complicat. Segurament, sense l’aparell en qüestió la meua vida no experimentaria cap variació destacada, però tinc els meus dubtes sobre si la meua existència tindria sentit sense les consultes diàries que em captiven en eixe grup exclusiu d’usuàries de la maquineta en què vaig ingressar més per curiositat que per necessitat. Eixes consultes que llancen alegrement, i vull pensar que sense malícia, esperant que la veu de les expertes les il·lumine en qüestions tan transcendentals com “¿qué puedo hacer con medio pollo troceado. Somos dos y no comemos carne a menudo”. Tan senzill com això. Llançar la pregunta i esperar que l’oracle es pronuncie al respecte. No sé si a les que consulten els aprofitarà d’alguna cosa aquest mètode però, personalment, res com aquest grup per a exercitar el meu nivell de contenció a l’hora de respondre allò que em ve al cap així d’entrada. I per què no, també és una bona manera d’escapar del panorama actual on el desconsol i el catastrofisme, lamentablement, cada vegada deixen menys marge als riures.
De vegades, reconec que hi ha consultes on les sorpreses són dobles. Com a mostra, aquesta que deia “¿alguna idea para una cena romántica? Sin queso, gracias”. Això dels sopars romàntics de veres que encara existeix? I, el més preocupant, el formatge i el romanticisme són incompatibles? Amb la de pel·lícules on un poc de formatge, dos copes de vi i un foc han estat escenari perfecte per a una nit de luxúria desbocada! Clar que a les pel·lícules mantenir relacions en la dutxa també sembla d’allò més interessant, però en la vida real mai funciona igual de bé.
Així les coses, només per no perdre’m les inquietuds del personal i saber quins són en realitat els dubtes que preocupen la gent, el grup en qüestió ja ho val tot. De vegades, fins i tot, pots fer-les servir per exercitar la ment a nivells estratosfèrics amb consultes d’allò més complicades com “¿alguna idea para gastar un pollo asado que no sean croquetas?”. Ostres! Reconec que hi ha sudokus que no m’han fet pensar tant! En algun moment he arribat a dubtar si, de tant en tant, no llancen alguna pregunta trampa per veure si estem al nivell del grup per deixar-nos continuar com membres o posar-nos alguna amonestació.
Hi ha ocasions en què costa massa no arriscar-se a que t’apliquen la segona opció, i és que la temptació és màxima en llegir coses com “Tengo brócoli, ¿alguna sugerencia?”. Preguntes d’eixes que et fan contar mínim fins a cinquanta, però que el primer impuls et portarien a respondre amb un “de primeres, no t’emportes els meus fills a dinar” o amb un “dame una vocal y resuelvo”. O com la que ahir mateix deia “alguna idea de qué puedo hacer con kiwis y manzanas”. No sé … malabars!
Com la llegenda d’algunes pel·lícules, assegure que totes les consultes reproduïdes ací són reals i no producte de la meua imaginació calenturenta, encara que puga semblar-ho.