Malgrat fer vint-i-sis anys que visc en un altre carrer, el meu carrer continua sent aquell on vaig nàixer. Exactament al número cinc del carrer on ma mare paria ajudada per dos veïnes i la comare de torn un dimarts i tretze de fa quaranta-huit anys. El carrer on van quedar jocs d’infantesa, celebracions diverses i també algun disgust. El menys important és el nom que figura a la placa, un nom que només feia paper a l’hora de facilitar les meues dades perquè arribaren a casa felicitacions nadalenques o missives de les amigues i amics que, per uns motius o altres, es creuaven en el meu camí aquells anys, quan els mòbils eren ciència-ficció. Un carrer amb nom de santoral que mai em vaig plantejar qui havia decidit col·locar allà o si hi havia possibilitat de substituir-lo per un altre que em resultara més acollidor. En definitiva, no era el nom el que el feia especial, eren les circumstàncies.
De l’actual reconec que ni el nom ni les circumstàncies fan que tinga res d’especial. L’especial només està dins de casa, però la resta és comparsa. Viure en vertical acaba amb les possibilitats de fer carrer. No obstant això, sí que hi ha altres carrers del meu poble on el nom els fa especials i no entendria que de la nit al dia, algú decidira llevar-los la seua essència per un capritx personal, per ignorància o per la combinació explosiva d’ambdues coses.
Fa unes setmanes escoltava als informatius, amb una barreja d’incredulitat i enuig a parts iguals, que una sentència donava la raó a una entitat d’inspiració falangista d’Oviedo que sol·licitava que determinats carrers de la ciutat tornaren a ser retolats amb noms de militars franquistes. Una sentència que suposava, entre altres coses, que el carrer dedicat a Gloria Fuertes passara a ser de nou per al «comandante Vallespín», que Charles Darwing perdera tots els seus mèrits en favor d’un «Alférez provisional» o que García Lorca es reconvertira en Calvo Sotelo. Com la cultura o la ciència gosaven tenir un reconeixement més meritori que l’exèrcit o la política?
En els últims dies, i quan encara no m’havia recuperat d’aquesta notícia, coneixia que el llistat de greuges continuava incrementant-se molt a prop d’on escric i amb Enric Valor com a protagonista. Però en aquest cas la història no és nova, i únicament cal tirar d’hemeroteca per a veure altres incongruències destacables.
És cert que entre la classe política sempre hi ha hagut, i hi ha, personatges que aspiren a deixar empremta allà per on passen, i sabedors que no acumularan mèrits suficients per a aconseguir honors d’una altra manera, tracten d’assegurar la seua perpetuïtat amb eixes plaques que descobreixen orgullosos quan inauguren edificis municipals que, a banda de posar a estalvi la seua vanitat, també recorden als veïns i veïnes que passen a estar condemnats a pagar uns deutes que s’allargaran més enllà del que durarà el record del nom que figura en aquells rètols.
Segurament només un parell d’anys després, molts pocs sabran qui va ser aquell Molt Honorable o aquell regidor que va voler mantenir-se etern a les portes d’un pavelló, un centre de salut o un teatre, però difícilment podran esborrar el llegat d’altres que mai van buscar mèrits, plaques o reconeixements populars, sinó que se’ls van guanyar a pols. Lamentablement, alguns, ni amb el soroll generat al voltant d’una proposta tan incoherent com aquesta, s’adonaran que podran llevar-li una placa a Valor, però no l’estima ni la gratitud pel treball realitzat al llarg de tota una vida.