Des de fa uns dies hi ha una paraula present a qualsevol conversa o informatiu que pugues escoltar: DIETA. Tot el món, almenys exteriorment, projecta el desig de llevar-se de damunt els excessos que abans s’havien promès no tornar a cometre en Nadal. -Com si no sabérem que els propòsits els carrega el dimoni!-.
No diré que aquests dies estic exempta de pensaments slim fit, però he entrat en una important contradicció interior que em deixa en una tessitura d’allò més complicada. –Fer o no fer. Passar fam i somiar que pot tornar a aflorar el cigne que, tot siga dit i sinceritat davant de tot, mai vaig ser. O deixar-ho córrer i almenys tractar de guanyar punts a l’últim grup de WhatsApp en què he estat inclosa gràcies a Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar-. Sí, així com sona, els d’Orient m’han deixat regal amb grup de WhatsApp inclòs, el grup de la Thermomix!!
De vegades millor no escriure la carta als Reis o mantenir una conducta prou reprotxable al llarg de l’any per no haver de penedir-se el matí del 6 de gener. Quanta generositat per la seua part, però que poca consideració envers la meua figura, més en estar a un pas de la premenopausa.
El mal que poden fer alguns regals -inconscientment, no diré que no, però mal al cap i a la fi-, i els problemes que poden portar associats també. I és que, les coses com són, si vull fer ús a ple rendiment de l’aparatet necessitaré remodelar la cuina per complet. Sí, sí, així com sona. Com dirien en Divinity: necessite un «concepto abierto» amb urgència. I per suposat una «isla». –En Divinity la vida no té sentit sense aquests dos conceptes-. Clar que això seria possible si visquera a la casa de Bertín Osborne, però en el meu cas l’únic «concepto abierto» al que puc aspirar és a cuinar amb la porta de la galeria de bat a bat, la qual cosa en ple gener molt bona idea no sembla, la veritat.
Això sí, la de coses que estic aprenent aquests dies. D’on anava a pensar jo que podien haver tantes classes de farina! Que si farina de força, que si farina de rebosteria, de pastisseria, especial pizza, amb llevat incorporat, sense blanquejar… uf, quina tensió a l’hora de cuinar! I quina despensa necessite, eh? D’ahí la necessitat imperiosa perquè entre el «concepto abierto» en la meua vida. Dieu-me vintage si voleu però jo pense… ma mare sempre ha fet de tot en la farina de tota la vida i no ha passat res. Clar que com ja us vaig contar amb alguna ocasió ella també ha mantingut sempre una relació d’allò més especial amb la farina. A ella la farina li parla. Com? No ho sé, però cada volta que li pregunte quina quantitat de farina he de posar a alguna de les seues receptes la resposta sempre ha sigut la mateixa: “la que admitisca dona, la que admitisca”.