o puc determinar en quin grau, però les fotografies ajuden a superar les absències. O almenys reconforten, en tant que et porten a la memòria moments que fan referència a temps que enyorem, per un motiu o altre i que són el testimoni que certifiquen que van ser reals. Des que fa tres mesos em deixara ma mare les fotografies envaeixen l’espai a casa tractant de minimitzar un dolor que no acaba de cicatritzar. És una manera de fer que continue present i que porta a reprendre converses que van quedar a mitges amb una facilitat sorprenent.
No obstant això, no són moltes les fotografies que guarde d’ella. Tampoc les de la meua infantesa són suficients per a omplir les pàgines de més d’un àlbum. Quan les fotografies eren en paper no donaven per a tant. Fa uns dies comptabilitzava les que tinc guardades al disc dur de l’ordinador i aquestes sí, aquestes fan un total de vint-i-tres mil. La majoria del període posterior al naixement dels meus fills i fins a l’actualitat. Ells van a un ritme de dos Hoffmann ben complets per any. Si us ve de gust podeu posar-vos en mode hostessa d’aquell famós 1,2,3 i calcular la quantitat exacta que li pertoca a cadascú tenint en compte que han complit els catorze i dotze respectivament —el complement de les ulleres no cal per a realitzar el càlcul, però sempre ajuda per a fer més simpàtica la recreació—.
El fet que actualment tothom porte damunt, les vint-i-quatre hores del dia, una càmera preparada per a immortalitzar, des del primer plor d’un nounat fins a l’exòtica guarnició d’un trist pit de pollastre, o aquell posat en versió enveja màxima de les últimes vacances, fa que el nostre magatzem d’instantànies personals no tinga fi. Això, afegit al «per si de cas» que també ens fa disparar en repetides ocasions fins a deixar fora de joc la imperfecció, o almenys a la nostra, que posats a triar, no té raó de ser. El que desconeixem és que tant les que considerem perfectes com les altres, les no tan encertades, malgrat que ens entestem a ocultar-les a la vista dels altres, queden en un lloc indeterminat fins ves a saber quan i, el més preocupant, que per alguna raó encara més difícil d’entendre, poden acabar en mans de ves a saber qui en qualsevol moment.
Fa un parell d’anys, mentre tractava d’organitzar algunes de les meues fotografies, de sobte, van aparéixer al meu ordinador personal fotografies d’una altra persona a qui no tenia el gust de conéixer. Centenars de fotografies d’algú de qui no sabia nom, cognoms, origen ni ocupació, però que em deixava al descobert les seues aficions estiuenques centrades en posar mig nua per a la càmera en escenes cent per cent casolanes i zero professionals, que em van deixar com pasta de moniato. No tant per la preocupant falta d’elasticitat d’aquella dona, sinó pel fet que, igual que aquelles imatges havien acabat en el meu poder sense sol·licitud prèvia, altres meues pogueren estar acaparant l’atenció d’algú en un altre ordinador. D’acord, entre les meues aficions no té cabuda aquell exhibicionisme desorbitat, que potser era producte exclusivament de les temperatures que patia la protagonista d’aquelles imatges, però només imaginar algú passejant alegrement per la meua intimitat em va aterrir enormement. Mai vaig saber més d’aquella dona ni de la seua facilitat per a tractar de seduir a la càmera després de jornades d’allò més culturals per carrerons i monuments de Segòvia, però està vist que les fotografies, a banda de reconfortar, també poden descol·locar i, fins i tot, causar algun mal de cap.