En els últims dies he passat a l’hospital les hores suficients per a constatar, una vegada més, que els hospitals continuen sent eixe lloc d’hores eternes, on les lletres d’alguns boleros no tenen cap sentit, en tant que allí no cal pregar-li al rellotge que s’ature, sinó més aviat tot el contrari. I sí, els hospitals, no sé si conscientment o inconscientment, segueixen abocant-nos al nudisme amb aquella calor insuportable, sort que l’ambient no acompanya, que si no em ric jo d’eixes festes privades que es munten alguns eurodiputats.
Tot sense oblidar la facilitat que tenen els hospitals per a afavorir eixe vessant curiós que portem dins i que és impossible reprimir, en part perquè vulgues o no, acabes per assabentar-te de tot. Converses telefòniques que el company d’habitació té a bé compartir amb la resta, tingues interés o no; explicacions familiars que no calen, però de les que algú acaba per posar-te al dia; lamentacions que arriben des d’altres habitacions i riures o crits del personal sanitari, segons el moment o la situació que troben en atendre l’avís d’aquells que sols desitgen escoltar que ja poden tornar a casa. Més encara a les vespres d’unes festes que volen celebrar en un altre escenari, on al fons hi haja més o menys llumenetes de colors, i on estiguen acompanyats de més o menys familiars al voltant de la taula, però sense sèrums, ni agulles, ni hores buides pel mig.
Als hospitals hi ha un ambient gelat i gens atractiu, on el més mínim detall que et faça sentir com a casa és fonamental, i de vegades eixe detall és la llengua. Ho comprovava l’altre dia quan ma mare tractava de fer-se entendre amb un infermer que li deia “no entiendo el valenciano”. Ella que, per a sorpresa meua, és de les que demana alcaciles en lloc de carxofes al mercat perquè el venedor és castellà, en aquests moments ni tan sols es parava a pensar com s’estava dirigint al seu interlocutor. Demanava ajuda i punt; amb l’afegit que les mascaretes tampoc ajuden massa en aquests moments. L’observació durant els dies següents em va portar a veure com, salvant les distàncies evidentment, la llengua era el que la duia a estar més prop de casa, cosa que feia que sotmetera a un interrogatori dels seus a qualsevol que l’atenguera. Un d’aquells interrogatoris que a casa hauria començat amb el típic “i tu qui eres?”, i que aquí ho feia amb “i tu d’on eres?”, per a continuar posteriorment amb les referències pertinents sobre aquells que ella coneixia al lloc esmentat i dels quals posava cura en donar informació detallada amb l’esperança que a més de la llengua tingueren altre punt de connexió.
Tot això mentre m’adonava també del poder dels hospitals per a portar a primera línia de conversa aquells records d’infantesa i joventut que, malgrat quedar tan lluny, semblen tenir un paper fonamental en aquest present i omplin així les hores buides de recorreguts, i en el cas de ma mare, concretament, de records del seu Pinós natal. Així descobria jo que el meu avi era corredor de vi i que el meu besavi era el més valent del Carxe, almenys segons ella; recordava malifetes de personatges que havien format part d’aquells temps, malnoms… riures afegits a anècdotes, com la reacció de son tio quan la llum arribava al Carxe i tractava d’apagar la bombeta a espardenyades en fer-se hora d’anar al llit. Històries que anava enllaçant sense descans i sense respectar el cicle lògic dels esdeveniments, però que servien principalment per a donar-li sentit a aquelles hores que al final, no van semblar tan buides.