Que conste que jo només volia detergent, suavitzant i lleixiu. Vaja, el kit de supervivència per a un cap de setmana que es pree. La sorpresa la vaig descobrir en arribar a casa i trobar dins de la bossa de la compra totes aquelles mostres de productes que la dependenta de la drogueria havia deixat a l’interior sense que m’adonara. No sé si va ser fruit del moment, del cansament que em produeix aquesta primavera carregada de pluja o què, però el cas és que a punt vaig estar de tornar a aquell establiment i demanar explicacions.
Definitivament, on altres haurien vist un detall, jo no podia veure més que un insult en tota regla. Crema hidratant, mascareta per als cabells, antiarrugues… Tan perjudicada em va veure aquella dona? Què serà a la pròxima?, una maquineta per a llevar els calls?
Automàticament em vaig veure en la necessitat de preguntar a l’amiga que m’havia acompanyat a fer aquelles compres si també havien estat tan esplèndids amb ella, cosa que no sé ben bé si em va tranquil·litzar o preocupar encara més, en veure que ella havia estat obsequiada amb un oli per a barba llarga. El repartiment d’aquelles mostres és aleatori o s’amaga alguna cosa més darrere?
Crec que des de l’encapçalament del missatge de condol que Felipe i Letizia li van fer arribar a la reina d’Anglaterra no m’havia quedat tan desconcertada, «Querida tía Lilibet». Quan ho vaig escoltar a les notícies va ser com si Sissi i Francisco José tornaren a la vida i una paloma missatgera isquera del palau amb aquella missiva al bec en direcció a terres llunyanes.
Ja dic que a mi una primavera que no acaba de ser primavera m’afecta profundament. Bé, això i no poder quedar amb la meua amiga a partir de les sis més que per anar a la drogueria. En lloc dels nostres tradicionals tasts de vins ara fem proves de perfums. No és igual, però segons com t’ho agafes pots acabar igual de perjudicada. Done fe!
No ho negaré, estic en un punt que ja, fins i tot, em faria il·lusió que em convidaren a una boda i mira que no hi ha cosa que em done més peresa que això. Bé, parlaré amb propietat, i mira que no hi havia cosa que em fera més peresa en la «vieja normalidad» que això. Doncs ara morc per anar encara que siga de boda. Una d’eixes de mal de sabates i pamela si fa falta. Encara que em pregunte si seria capaç de gestionar pamela, mascareta i copa de vi al mateix temps. Potser és massa, no?
Una d’eixes bodes carregada de moments coents i ambientada amb torcaboques volant al ritme que marquen els cambrers i peticions de besades de risc per part dels afortunats i els seus progenitors.
Sí, ho sé, això meu ja és preocupant. Cada vegada que passe per la tenda de la cantonada és com si els vestits de l’aparador em demanaren a crits que els portara a algun lloc, i mira que a mi em costa negar coses així, però tampoc vull fer-los il·lusions. Vull pensar que sí, que els portaré on em demanen, tant se val si és de vermut al Cabanyal, a compartir riures i vins al Prats de Morella, a gaudir de nou de les pizzes de la Montecarlo al número 13 de Vicolo Savelli de Roma, a pintar pedres a la meua platja de l’Albir o a embogir de nou en tots eixos directes que han quedat pendents. Però de moment, s’haurien de conformar a anar a la drogueria perquè aquella dependenta continue regalant-nos mostres de productes no sé amb quina intenció i amb donar les gràcies per la propina.