Estrenar desembre i descompondre’m tot és una. De sobte, mires on mires, tot són missatges d’amor. Bé, sempre està l’excepció dels polítics que últimament són més d’escampar odi, però entre la resta dels mortals la cosa va així.
Encetem l’últim mes de l’any i tot és felicitat i articles indicant-nos com aconseguir-ho en cas que ens trobem una mica desorientats. Fa un parell de dies llegia en la premsa que un estudi assegura que qui posa abans els adorns nadalencs en casa és més feliç. Què voleu? Jo tinc les meues reserves respecte a l’estudi en qüestió, però el meu veí deu confiar cent per cent en aquesta conclusió perquè fa tres anys que els Mags d’Orient pengen del seu balcó ininterrompudament. Baltasar sembla ja més nòrdic que altra cosa, però no seré jo qui li ho diga. El cas és que molt feliç a l’home no el veig, però tampoc em veig en disposició de tirar per terra la investigació de ningú.
Adorns nadalencs i missatges d’amor de banda, com pots rebre desembre amb entusiasme si saps que la Nit de Nadal hauràs de cuinar per a vint-i-sis? I ja no cuinar, clavar-los en casa! Això en Divinity tiren una paret del saló en un sospir i, hala! “espacio abierto” i cabuda per a tot el món en un no res –bé, cabuda i olor de guisat en la roba tot el dia, però això en la tele no ho diuen–.
A mi, l’única opció vàlida que em queda és guanyar espai a base de clavar mobles en els dormitoris. La Nit de Nadal entrar al meu dormitori és com traslladar-te automàticament a Na Jordana. És veure aquella composició damunt del llit i adonar-me de l’artista faller que porte dins. Un desperdici tot el talent que estic quedant-me per a mi soles la veritat.
Sense oblidar tampoc el que suposa haver-hi de col·locar els vint-i-dos abrics que de sobte s’afegeixen als de la casa i les bosses de les convidades. Al final acaben tots damunt del llit de la meua filla posant en perill les princeses Disney que de normal porten allà una vida afable i còmoda d’acord amb la seua condició. Les pobres comencen la nit tan normal, però l’acaben com si el cirurgià de moda haguera tingut un mal dia en l’última visita al quiròfan. Bé, quasi com jo que comence el dia en condicions, però amb tant de trasllat de mobles i tant de preparatiu, acabe necessitant un massatgista tailandés que es quede tota la nit en casa tractant de fer-me veure que hi ha vida després de la Missa del Gall.
I és que, abans de tot això, haurà vingut la recollida de taules i cadires entre el veïnat i molt abans, el maldecap per a triar el menú. A tenir en compte que entre els comensals tenim: una vegana, un al·lèrgic al marisc, un diabètic, dos sense dentadura, un “a mi no m’agrada res”, un altre al·lèrgic a la fruita seca, cap al·lèrgic al pernil, una addicta a la moixama… Suant només de pensar-ho estic. Que clar, mirant-ho així de lluny, més aviat sembla un acudit que altra cosa, però què voleu, jo que ho patisc només puc dir-vos allò que, a ningú que li passe! Des dels 9 anys fins als 91 tindré a la taula un mostrari d’edats i gustos de totes les etapes que vulgueu.
Vaja, que estimar-se està bé, no diré que no, però fer-ho des de la distància, segons les circumstàncies, tampoc està tan malament.
Tan rebé com s’estarà en Canàries en Nadal, no? No sé, una idea que em ve al cap així de sobte per no ser tan dràstica com George Bailey i optar per desaparéixer la Nit de Nadal. Vaja, que creure en determinats estudis resulta complicat, però de vegades creure allò de “qué bello es vivir”, per més llumenetes de colors que li posem i per més simbombes que sonen de fons, tampoc és fàcil de digerir.