No sé per què ho faig, però la veritat és que cada vegada que algú para el cotxe al meu costat per preguntar-me on queda determinat carrer, la meua resposta sempre és la mateixa “lo siento, no soy de aquí”. Que a vore, això si vas en les mans a les butxaques pot resultar mitjanament creïble, però si vas carregada amb quatre o cinc bosses de Mercadona, ja és més complicat de creure.

Potser el problema està amb l’encapçalament de la pregunta i és que la mania d’adreçar-se a tu com a “Senyora” resultarà molt educada però, també poc recomanable per a les que associem el terme a la generació de les nostres mares, sense adonar-nos que ara nosaltres ja estem incloses a eixe grup. Eixa costum tan extesa de congelar l’edat de manera perpètua i a la que en els últims temps ha contribuït notablement un programa televisiu de cites a cegues, que reconec vore només per reafirmar-me en la creença que jo no puc estar tan roïna com eixes. -Va, la que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra-. Encara que estigues tirada al sofà amb barnús, quan ix el lletreret darrere d’alguna amb l’edat ben destacada, la teua reacció sempre és la mateixa: “44? Eixa com va a tenir-ne 44? Si pareix ma mare!”. Vaja que per a trobar parella no sé si el programa en qüestió serà una bona fórmula, però per a muntar l’autoestima dels espectadors és perfecte. L’altra opció és anar al metge. Almenys al meu. Passat dimecres vaig anar a la consulta i atenció al diagnòstic: “te vas a poner esta crema por la noche durante cuatro días y te vas a separar de tu marido”. Així m’ho va abocar. Mare meua, separada per prescripció mèdica! Ràpidament vaig pensar que hi havia moltes probabilitats de ser el primer cas al món, i vulgues que no em vaig angoixar. Comences a pensar “ja voràs tu, ara la premsa darrere de mi, d’entrevista en entrevista, algú s’entestarà a fer una pel·lícula que comence amb allò de “basada en hechos reales”, les actrius més estupendes del país barallant-se per interpretar el meu paper, el director que voldrà que l’acompanye als Goya com Bayona amb María Belón…”. Un no parar. Em vaig envalentonar tant que quasi passe per alt preguntar-li el per què d’aquella recepta tan peculiar però, tot té la seua explicació. “No queda de otra. Con 44 años y ese acné que te ha salido ahora, el pobre va a parecer un viejo a tu lado”.

Veus, tot té una explicació en la vida. Bé o quasi tot, hi ha coses que tal volta la tenen però jo de moment no els la trobe. Per exemple, per què els de capital es muden per venir a menjar gatxamiga a les pedanies? A eixos si els pregunten per un carrer no fa falta que dissimulen, no poden negar que no són d’aquí.