A dia de hui encara vaig perduda amb el tema fases i amb tot el que implica anar avançant o quedar-se estancada en una o altra. L’única cosa que tinc clara en aquest moment és que açò de la “nueva normalidad” no acaba de ser del meu grat i que fins i tot enyore el confinament en tant que no havia de pensar tant abans d’eixir de casa. Entre altres coses perquè no podia eixir de casa. Bé, ara sempre em queda l’opció de passar-me el dia en el bar ja que ahí no hi ha restricció alguna d’horaris, pots seure a la terrassa, començar amb un cafè, allargar-ho en un suc i torrada, empalmar amb el vermut, passar als calamars i així fins que et vinga de gust. Durant el temps que desitges et traslladaràs a l’anterior normalitat mentre l’única cosa que et recordarà que no és així seran les mascaretes que portaran els que circulen pel teu costat. Tu no, tu estaràs lliure d’eixe martiri com en aquells jocs infantils on només pronunciar la paraula “casa” passaves a estar a estalvi de la resta. Fa unes setmanes era la nostra casa l’única que ens protegia de tot i ara sembla que el testimoni ha passat a les terrasses dels bars. Fins fa uns dies no podíem passejar en família però podíem anar de tapes en família. Està clar, els bars són la salvació als mals del món. Mai m’havia parat a pensar-ho però l’immunitat està en eixes terrasses que permeten tornar al passat i al que eren les nostres vides.
Les reunions familiars a casa estan ara limitades a deu persones. Ni somiar els vint-i-un que vaig sentar a la taula la passada Nit de Nadal. Però, sempre ens queda reunir-nos tots en el bar i problema solucionat. No podrem compartir taula però sí espai. Això o organitzar una boda. En eixes estem ara en ma casa. Passat diumenge ma mare complia 92 anys i l’única opció que va tenir la dona va ser celebrar-ho per torns. Tots junts impossible. Ara diu que eixa celebració no li val però tampoc vol esperar fins ves a saber quan per a bufar els ciris en condicions i amb el cartell de complet en l’entrada. Sí, igual en la fase tres serà factible que tots poguem reunir-nos de nou però, quan arribarà la tres? N’hi haurà una dos i tres quarts?
Així les coses, entre la incertesa i la premura de la celebració ens veiem abocats únicament a l’altra alternativa possible: organitzar una boda! Sembla mentida a quines coses ens ha portat aquest maleït virus però en eixes estem, organitzant un matrimoni de conveniència i d’urgència per poder reunir de nou tota la família. A casa no però en una boda poden juntar-se fins a cent persones sense problema- el que deia abans, en els bars està l’inmunitat-.
Recurrir a Tinder no és una opció que haja tingut en compte no siga cas que els candidats s’ho agafen seriosament. És més qüestió de buscar altra família en la mateixa situació, arreglar-ho entre nosaltres i sense massa publicitat no siga que la idea s’estenga i al final descobrisquen els nostres plans. Val que així d’entrada sembla més una manera de camuflar el pas de fase a desfase però en realitat és una necessitat, almenys per a ella, que ja ha vist com en els últims mesos li han furtat un temps que no podrà recuperar i que ara pateix per no poder tornar a reunir a tota la família. I sí, sé el que esteu pensant, soc una dona de recursos. No ho negaré; i una wedding planner en tota regla. Si algú està lliure per a Dama d’Honor només ha de contactar amb mi al més aviat possible, que encara arribem a temps.