Sempre m’han fascinat els aeroports. Promet que ja ho feien abans de Love Actually, igual que les estacions de tren o autobús, per la facilitat de presentar-te històries en potència, que després poden quedar en quatre ratlles o inspirar relats de tota classe. No obstant això, fa unes setmanes, arribava a l’aeroport d’Alacant a les tres i mitja de la matinada envoltada d’un silenci absolut que em feia dubtar que aconseguir alguna mena de material reutilitzable fora possible. Fins i tot obtenir un simple café per mantenir les parpelles al seu lloc es va convertir en tot un repte. Però, estava ben equivocada, estar entre una multitud o dins d’un ambient més relaxat, fa igual, les històries continuen estant a tot arreu. L’amor estarà en l’aire, però el material per fomentar la inventiva també.
La primera sorpresa arribava al poc de seure davant de la porta d’embarcament del meu vol en apropar-se un treballador de l’aeroport que em pregunta per una dona amb cadira de rodes que només uns minuts abans havia col·locat al meu costat. La dona literalment s’havia evaporat. Aquella dolça vella a qui fins i tot havia hagut d’ajudar a posar-se les ulleres davant la impossibilitat de fer, ella soles, una acció tan senzilla com aquella, va resultar ser una professional de l’escapisme. D’acord que en la ment d’un amant de la novel·la negra allò podria derivar en l’inici d’un apassionant assassinat amb herència milionària de fons o ves a saber què més, però jo només vaig poder veure el vessant divertit del fet en descobrir, després del desconcert inicial, com aquella dona havia arribat per mitjans propis a la màquina expenedora del fons on gaudia alegrement d’una xocolatina darrere d’altra. El poder curatiu del xocolate en el qual sempre he cregut i del qual soc ferma defensora.
Però, les sorpreses no havien fet més que començar i m’esperava una altra de ben curiosa en accedir a l’avió i descobrir quina anava a ser la meua visió frontal al llarg de tot el vol. Al seient de davant, un passatger d’uns setanta anys havia considerat que era bona idea tatuar-se enmig de la calba un homenet tallant la gespa. Reconec que no em vaig poder resistir a deixar testimoni gràfic d’aquell descobriment. Impossible!
Desconec el motiu d’aquella sorprenent idea, però vaig suposar que si Paloma San Basilio havia estat capaç, durant anys, de fer del dilluns un altre dissabte, per què no anava aquell senyor a fer art de la seua alopècia? Estava en tot el seu dret, clar que sí, però sense adonar-se’n, m’estava abocant a mi, a passar-me tot el trajecte abduïda per aquell dibuix que semblava xiuxiuejar-me en bucle un «Samarkanda» que m’impedia apartar la vista d’aquella calba, al mateix temps que tractava d’interpretar les reaccions dels seus familiars en arribar a casa amb allò al cap. Fins i tot vaig arribar a pensar que la possibilitat més factible era que no hi haguera familiars a qui sorprendre amb aquella curiosa iniciativa, o que la sinceritat no s’estilava en aquella família en cas d’existir realment, com m’havia passat dies enrere en una representació teatral on els familiars dels actors, en peu, lloaven una posada en escena patètica i alimentaven un optimisme que estava abocat a sumar decepcions encadenades.
Tot per acabar justificant mentalment la voluntat d’aquell home que estava en tot el seu dret de fer el que li vinguera de gust amb el seu cap, malgrat que la resta férem interpretacions lliures de la seua gosadia. Perquè cadascú és lliure de buscar la satisfacció on li vinga de gust, siga posant-se en mans d’un tatuador o agafant un vol que et porte allà on vulgues, encara que al cap de dos dies fora de casa enyores les bledes més que el sol i confirmes que estàs a punt d’acabar alcoholitzada, però no en queda altra perquè la realitat s’imposa, i allà on vages, la cervesa sempre és més barata que l’aigua.
Escapar-se sempre és el regal i les formes de fer-ho són infinites, perquè la satisfacció pot esperar-nos dins d’una màquina expenedora, en un tatuatge peculiar o en l’observació d’allò que ens envolta i que ens aboca a deixar-nos seduir per les històries que pot portar associada aquesta mirada al nostre entorn.