Em cridava poderosament l’atenció una escena que contemplava estupefacta el passat Sant Jordi a Barcelona. No em referisc al preu que marcaven les parades de roses, que també, ni a les cues quilomètriques d’alguns suposats autors mentre d’altres que sí ho eren veien passar davant seu, simplement, el temps. Ambdues coses estan més que assumides i fins i tot, malauradament, normalitzades. Però no, no em referisc a cap d’aquestes escenes que es repetien a un costat i a l’altre del carrer, sinó a altra que em va venir de front, per sorpresa i sense una introducció prèvia que m’estalviara aquell sobresalt. Un pare tractava d’obrir-se pas entre aquell formiguer humà, acotat per les parades que delimitaven una part i l’altra del carrer, mentre espentava un cotxet amb una xiqueta de no més d’any i mig. L’acció podia qualificar-se com meritòria de medalla al valor donades les circumstàncies, però tampoc va ser això el que em va deixar impactada. No, ho va fer l’afegit. El complement que portava la xiqueta a les mans i que no era altre més que un mòbil que aconseguia que es mostrara totalment aliena a l’ambient que l’envoltava. Abduïda pels sons i imatges que li mostrava aquella pantalla i impassible davant la gran quantitat d’estímuls que l’envoltaven. Rètols vistosos, banderoles de colors, milers i milers d’històries preparades per acompanyar-la a casa, la façana de la casa Batlló amb la seua particular vestimenta de color impossible d’ignorar, fins i tot algun que altre drac tractant d’atraure l’atenció dels vianants… Atractius diversos que no tenien cabuda per a una mirada unidireccional i uns ulls clavats en exclusivitat en aquella pantalla que sostenia a les seues mans. Al restaurant on vam dinar després i a l’endemà, i on ho he fet hui mateix, l’escena de tan repetida és més que preocupant. De tanta pressa com tenim en introduir els menuts en les noves tecnologies passem per alt els passos previs que els ajudaran a fer valdre el sentit comú. Se’ns oblida educar i ens limitem a ensenyar a no molestar, especialment, a no molestar-nos. L’educació ja no està en mans dels pares i mares sinó de la tecnologia. Viatjar amb la imaginació ja no té cabuda, la paciència no s’estila i l’únic imprescindible és la immediatesa, el ja, l’ara. I punt.
Atenent a la definició d’educar, en teoria és «ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. Transmetre (a algú) coneixements, valors o formes de cultura». Una definició que tal volta tocaria revisar, en tant que revisar el seny dels pares i mares que opten per deixar l’educació dels seus fills i filles en mans d’una pantalla cada dia sembla més complicat.
Que el canvi climàtic és un fet queda de manifest quan abril es disfressa de juliol sense immutar-se i sense temps perquè els nostres peus puguen fer una transició raonable de les botes a les sandàlies, però que el desastre emocional i educacional que s’acosta és preocupant també és un fet.
És curiós com, a la vida real, s’opta per apartar els menuts d’allò que puga resultar-los incòmode, incomprensible, desagradable…, com ara la vellesa o la malaltia i les seues conseqüències, però com deixem al seu abast, i cada vegada més aviat, tot allò que els ofereixen les xarxes sense posar límits, sense mesurar possibles inconvenients i sense molestar-nos en plantejar alternatives que almenys els puguen resultar motivadores.
Comunicar-se, escoltar, jugar, esperar, gaudir de la infantesa, sembla que ja només té cabuda virtualment. Els privem i ens privem de compartir amb ells tantes primeres voltes que ens aboquen irremeiablement a considerar que el concepte educar està en perill d’extinció.
Les sabatilles voladores que les nostres mares dominaven amb una mestria destacable ja són història, però la nostàlgia, per a ells, sens dubte serà ciència ficció.