Què duren les il·lusions? em preguntava ma filla l’altre matí, així en dijú i amb el so del despertador encara en l’oïda. Eixe despertador que precisament acabava de carregar-se una meravellosa il·lusió que es materialitzava en aquell moment via somni, just quan posava un peu en l’avió que em portava destinació Venècia en fantàstica companyia i amb primera parada obligada en la llibreria Acqua Alta. Fins i tot que crec de fons Celentano ho pintava tot d’eixe blau seu tan peculiar perquè no li faltara de res al moment.
Més que et duren a tu les plantes? Afegia després fent gala de la seua peculiar delicadesa i furgant en la ferida produïda per la mort prematura d’una “pachira” que es va convertir en la meua il·lusió postconfinament però que desgraciadament no he sabut atendre ni entendre com calia, per més voluntat que li he posat. De relacions amb final no desitjat està plena la meua història amb les plantes que han arribat a casa per més que jo no sàpiga viure sense estar envoltada d’elles.
Si haguérem format part de l’argument d’una pel·lícula de Disney, la resposta a la pregunta formulada hauria estat clara, però en la situació actual donar una resposta mitjanament coherent, té la seua complicació. Si ja de per sí, la data de caducitat de les il·lusions està lligada a un número indeterminat de condicionants, ara afig-li a més fer-ho en temps de pandèmia. Quantes il·lusions hauran quedat en un no-res al llarg de l’any? En el meu cas, no negaré que en són unes quantes, però també s’ha de partir de la base que jo no sé viure sense plantes a casa, però tampoc sé fer-ho sense il·lusions. Durant el confinament totes es van concentrar en reformes en casa, tot per acabar ara mesos després, assumint que no era ma casa la que necessitava eixes reformes sinó que el que era urgent reformar era l’ordre de les meues prioritats i en això estic, donant preferència a allò que em fa dibuixar un somriure als dies, acceptant totes les propostes que em resulten interessants, sense parar-me a pensar si el dia tindrà prou hores per a poder dur-les totes a terme, i recuperant costums que la falta de temps em va obligar a relegar a un segon terme en els últims anys. I sí, també fent abdominals isomètriques com si estiguera boja per a lliurar-me dels excessos de l’estiu abans que arriben els excessos de Nadal, en tant que, de vegades, la línia que separa les il·lusions dels apetits és massa fina i afavoreix caure en la temptació fàcilment.
D’acord que hi ha il·lusions que tenen data concreta, una d’allò més especial, està ben marcada al calendari per a dins d’unes setmanes. És massa complicat que arribe a materialitzar-se i portaria algun embolic que altre a la meua vida, però seria realment fantàstic. Una d’eixes il·lusions que de complir-se no sols dibuixaria un somriure ben gran, sinó que directament se’m quedaria tatuat en la cara i traspassaria qualsevol mascareta per més tupida que fora. De tota manera i malgrat que l’ambient no acompanye, no queda d’altra més que viure a colp d’il·lusions, sense donar-li importància al que puguen durar sinó a que ens ajuden a suportar la situació actual, carregada d’incerteses, de pors i de possibilitats ajornades. No les descataloguem del nostre llistat de prioritats encara que semble impossible que aviat puga arribar eixe viatge somiat, eixa celebració pendent, eixos riures compartits, eixe concert anhelat, eixa escapada secreta o el que siga que us vinga de gust sols o en la companyia desitjada. I mentre conformem-nos a empadronar-nos en il·lusions més assequibles en aquest moment com una vesprada de sofà, manta i pel·lícula interessant, a viatjar a través de les pàgines d’eixe llibre fantàstic, a desfogar-nos al ritme que marque el nostre grup favorit encara que siga en solitud i enyorant eixa multitud al voltant destrossant a crit pelat les lletres d’aquelles cançons, i sí, també per què no, pintant-nos les ungles de colors impossibles ara que els llavis han quedat apagats per culpa de les mascaretes. Busquem alternatives a aquest temps de tristor que sembla no tenir fi, però amb el que hem de conviure sense més remei. I si em necessiteu per alguna d’eixes alternatives, jo m’apunte!