Fa uns dies em trobava de nou davant la tessitura de no saber bé si m’estava pixant o participant en una gimcana. No era la primera vegada. Al contrari, ja quasi ho he interioritzat com a normal, de tan habitual com és arribar a la porta del bany d’un restaurant i no saber quina és l’opció correcta. Els clàssics ja no s’estilen, està clar, però a certes edats posar a exercitar la imaginació en moments d’urgència no és bona idea. A una de les portes lluïa el quadre d’un pistatxo mig obert. A l’altra una albergna en tota la seua esplendor. En un primer moment, per la forma, em vaig decantar pel pistatxo, però, abans d’obrir la porta em va frenar en sec el gènere, si el pistatxo era masculí, potser la meua elecció no era la correcta. Uns segons de dubte i finalment, em van poder més les ganes que el bon criteri. Vaig elegir l’albergina per a pixar i el pistatxo per a rentar-me les mans. Tot mentre em prometia a mi mateixa que no tornaria a entrar al bany d’un restaurant si no hi havia una cua de referència que poguera ajudar-me a no tornar a la taula amb aquell desassossec per no saber si havia encertat en l’elecció.
És cert que a l’interior els dubtes van continuar assaltant-me en trobar una decoració tan exòtica que no vaig saber ben bé si havia de pixar al mode tradicional o si aprofitar i fer top less mentrestant. Palmeres, ones del mar i un sol de justícia eren el decorat elegit per acompanyar aquell moment tan íntim que havia passat a convertir-se en una experiència paradisíaca cent per cent. Fins i tot em vaig quedar uns minuts seguda a la tassa del vàter, a l’espera que apareguera des de darrere d’una palmera un cambrer ben plantat amb un daiquiri per a completar l’escena, però no, de moment sembla que encara queden detalls per polir.
En contra de la meua voluntat, els mals no van acabar amb la interpretació d’aquells dibuixos que confonien la meua capacitat de decisió, sinó que van continuar posteriorment en tenir davant una carta que era una selecció d’endevinalles en tota regla. On es posen uns tramussos de tota la vida que es lleven el sèsam, la soja i el tofu.
No fa molt necessitàvem un convertidor d’euros per a saber el que ens costaria el que anàvem a menjar, ara necessitem un intèrpret i encomanar-nos al sant del dia per a saber què menjarem. Sort que de fons sonava una música en la qual em reconeixia i, de nou, la música ho va salvar tot. La que em va tornar a la realitat i em va reafirmar en la teoria que, segons per a què, els clàssics tampoc estan tan malament. Que igual no soc jo la que necessita reiniciar, sinó que de vegades perdre la perspectiva és d’allò més senzill. Com qui no vol la cosa, vaig descobrir que seftas amb salsa de tomata, no són més que unes mandonguilles de tota la vida, i no vaig voler ni saber què era el pa de thai de tofu. Em vaig quedar amb una crema de carabassa i unes clòtxines disfressades de modernitat sota una salsa deliciosa, tot s’ha de dir, mentre m’instal·lava en el que és realment important, veure la vida a l’exterior des de la meua taula amb vistes privilegiades. Una dona posava crema de protecció a la cara de la seua parella mentre gaudien d’un vermut al sol i d’una complicitat envejable. Una jove es desesperava perquè els minuts passaven i no arribava la companyia per més que insistira a donar pressa, a uns i altres, amb telefonades que no sempre obtenien resposta. A altres dos taules, els mòbils, mantenien aïllats de converses, internes i externes, els seus ocupants, i jo agafava notes per al que en arribar a casa tractaria de passar a ser aquesta columna mentre pensava que, com la lletra de la cançó «Passa la vida i jo camine indiferent, on em vulga portar».