Escoltava l’altre dia, de manera accidental –quede clar–, una declaració entre una parella que em deixava totalment descol·locada. Un li deia a l’altre una cosa així com “amb tu és com si sempre fóra diumenge de vesprada”. Per la reacció, aquell comentari va ser totalment del seu grat, però jo vaig seguir caminant mentre pensava si hauria declaració d’amor més trista que aquella. Bé, fins i tot, si allò podia catalogar-se com una declaració d’amor o més com un fins aquí hem arribat, millor que cadascú continue pel seu camí. I és que, amb diferència, els diumenges són el pitjor dia de la setmana. Més encara els diumenges de vesprada. Un dia que ni tan sols té banda sonora i, si la té, com a molt seria el so del vapor quan ix per la planxa mentre una muntanya de camises et miren de reüll a l’espera que les deixes presentables.
Res a veure amb els divendres a migdia, quan no veus l’hora d’eixir del treball i començar a viure, fins i tot com si tingueres ganes. Tant se val si l’únic pla que t’espera l’endemà és amb les prestatgeries del Carrefour, malgrat saber perfectament que hi ha vida més enllà del detergent d’oferta i del 3×2 de les galetes Príncipe per als moments de necessitat.
Està clar que el cap de setmana, com el sexe, encara està sobrevalorat, però això dels diumenges és dur de passar.
Començar no comencen malament, tot siga dit, i fins a l’hora del dinar la cosa va mitjanament bé. Com a bons valencians, els diumenges no tindran banda sonora, però tenen sabor propi: el de la paella! Bé, a aquesta zona som més minimalistes i per paella entenem el nostre arròs amb conill i caragols, acompanyat, si pot ser, d’una copeta –o dos– de vi de la terra. Però amb bajoqueta o sense, amb garrofó o sense, el que no pot faltar, en una o altra, és el socarrat del final, eixe socarrat que en arribar porta de colp tota la tristor de la vesprada. Tot d’una, i encara que quede temps per enmig, ja sols penses que a l’endemà has de tornar a escoltar el maleït so del despertador i s’apodera de tu una barreja de sentiments trobats on arribes a enyorar, recuperar la normalitat per por a acostumar-te a la felicitat.
Després del socarrat, el cafè i les pastes amb què desorientar la dieta setmanal, vénen les pel·lícules que afavoreixen la migdiada o les que pel contrari sols contribueixen a incrementar l’estat de tensió que ja comences a patir a base de violacions, segrestos, assassinats, madrastres interessades i una llarga llista de calamitats. Jo opte per les de la primera opció, amb sobredosi d’amor de tota classe i, a ser possible, ambientades en Cornualles o Estocolm. Són ja tants diumenges a Cornualles i Estocolm que estic convençuda que si vaig per allí no tindré pèrdua. Això sí, allí sembla que tots són rics, no tenen necessitat de patir la síndrome del diumenge de vesprada i no es declaren amb sentències tan poc encertades com aquesta que em va cridar l’atenció. I és que, com diria Ramón Eder, “el carácter se forma los domingos por la tarde”. Aforisme al qual sols em queda afegir altra frase pròpia dels diumenges –almenys per a ma mare–, aquella de “Palabra de Dios”.