De sobte perds la teua mare i a partir d’ahí, comencen a encadenar-se les pèrdues. Vols creure que el temps ho cura tot, però passen els mesos i posar en valor aquesta afirmació no agafa consistència. D’improvís t’adones que, abans de tot, vas perdre la paciència, aquella imposada per una realitat que feia els dies complicats i requeria d’una remodelació de prioritats intensa, però que ara, acumules tantes pèrdues que ja ni tan sols saps com comptabilitzar-les ni on enmarcar-les.
De la nit al matí, amb la seua marxa, vaig perdre la infantesa, aquella que inconscienment brollava en tenir-la prop, de forma natural i consentida per la seua part. Després vaig perdre els sabors. Aquells que ara tracte de recuperar amb receptes heredades, que en alguns casos s’assemblen a les originals, però en altres, continuen requerint nous intents i més proves. Tal volta també d’ingredients secrets que mai em va revelar. Qui sap!
Amb els mesos, també les olors han anat desapareixent, o mínim han perdut intensitat. Les seues i les que eren obra seua, com aquella olor a llar encés que inaugurava els caps de setmana d’hivern, a xocolate acabat de fer per a festejar els diumenges o a primavera, repartida en gerros per tota la casa, a pentinat de festa major, o a remeis casolans contra les formigues, els mosquits o els dolors de genoll o d’ànima.
També he perdut la memòria en algunes coses i les ganes en altres. I sí, reconec que en nombroses ocasions m’he trobat preguntant-me si allà on està continuarà necessitant-me, com jo a ella. Si em reconeixerà en retrobar-nos algun dia, si és cert que això va així. I des de fa uns dies, especialment, si em perdonarà per haver deixat anar allò que continuava sent el nostre punt d’unió malgrat la distància. Aquella casa vella que vaig prometre continuar estimant per sempre, però que no he estat capaç de posar a estalvi. Aquell que era l’únic racó que sempre he considerat «casa», més encara «caseta», aqueix diminutiu carregat d’arrels i d’estima, que ara no serà res mai més. Perquè mai tindré valor per a creuar de nou aquell camí que portava a aquelles quatres parets envoltades de riures, de bonegons, d’esperes, d’estiu, de visites, de banys, de consells, de dubtes, de família… a una infantesa que de colp ha quedat òrfena del seu espai de referència.
Amb impotència, por i llàgrimes, moltes llàgrimes, he deixat anar el seu somni, la seua il·lusió, al temps que he perdut el meu lloc de referència i amb ell el de la resta de la família que ha perdut per tant el seu punt de trobada. Pot ser també les ganes de retrobar-se, o almenys de fer-ho amb aquella intensitat perquè sí, perdre una mare, és perdre-ho tot i més. Molt més.
Encete així el primer estiu dels que vindran a partir d’ara, allunyada d’aquell trosset del meu estiu particular, que ara serà punt de partida per a altres mentre per a mi ha passat a ser un punt i final no desitjat amb el qual continuar acumulant pèrdues.
No obstant això, el que no he perdut encara, malgrat els mesos, és la necessitat de telefonar-la cada dia. L’impuls de marcar aquell número s’ha manifestat de manera inconscient en més d’una ocasió al llarg d’aquest temps de separació obligada. Igual com el d’informar-la, malgrat que ja només puga ser mentalment, del temps amb què amaneix cada dia, per aquell interés seu de rebre comptada informació meteorológica de cada jornada. Seguim avant i prou però les pèrdues pesen i l’únic que queda inalterable és l’estima absoluta malgrat la distància.