La tradició de fer festa

Hi ha menjars que venen associats a dates concretes al calendari, majoritàriament a dates festives, en tant que tota festa que es pree ho és un poc més pels bons aliments que l’acompanyen. Els bunyols per Sant Josep, la coca en tonyina per Sant Joan, la mona per Pasqua… Sabors i olors, que bé per portar eixe afegit de festa o perquè tradicionalment sols arribaven a la taula coincidint amb aquestes dates concretes, esperàvem amb desig i molta paciència.Un concepte, aquest de la paciència, que ja no té cabuda en l’actualitat, ja que la immediatesa ha passat a ser l’estrella. Tot ha de ser al moment i tot ha d’estar disponible per a satisfer els nostres desitjos quan ens vinga de gust. Tant se val si les dates associades a aquests menjars estan pròximes o no, sempre podem trobar-los al nostre abast. Fins i tot aquell concepte caduc «de temporada» ha perdut la màgia que l’envoltava i ja no cal esperar a l’estiu perquè t’il·lusione obrir la nevera i trobar a l’interior aquell festival de colors que les fruites estivals dominen a la perfecció. El roig de les cireres en contrast amb eixe ataronjat dels préssecs, el groc de les prunes, o la intensitat de l’altre roig, el roig temptació plena del meló d’Alger. Tot està disponible de punta a punta d’any encara que cal prestar atenció a la lletra xiqueta. Eixa que et deixa de pasta de moniato en comprovar que el raïm que tens a la prestatgeria del supermercat arriba des del Perú malgrat estar a les Valls del Vinalopó, envoltada de fileres de ceps de raïm fins allà on t’arribe la vista. Contribuir al sacrilegi que suposa aquesta perversió ja va a gustos dels consumidors.Malgrat tot, i si bé és cert que eixa exclusivitat de dates concretes o temporades s’ha diluït considerablement, mantenir-les implica també deixar a les tradicions l’espai que els correspon.Una vegada a l’any, només una, al voltant del 17 de gener, ma mare cuinava l’olla de Sant Antoni, un plat contundent i carregat de feina que els dies previs a la seua elaboració transformava de manera notable la cuina de casa. Una carabassa gegant presidia sempre aquell dispositiu que es complementava amb safates on els cigrons i el blat reposaven a remulla mentre l’aigua que els cobria feia que doblaren el seu volum de manera miraculosa per als ulls de la xiqueta que era jo. Preparatius que arribat el dia passaven a ser protagonistes de tot un ritual amb les hores perfectament marcades de quan havia d’incorporar-se cada ingredient a l’olla. Des de bon matí el foc començava a donar forma a allò que ma mare li ordenava, contribuint insconscientment a tota una festa que es completava hores més tard amb la desfilada de veïnes i familiars amb els seus corresponents recipients per a recollir la seua ració anual d’aquella olla. Sense adonar-se’n, ma mare li restava tot el protagonisme al sant del dia per a passar a ser, ella i la seua recepta, les protagonistes absolutes de la jornada.Ara que ella ja no està soc jo qui amb aquella recepta heretada tracta de mantenir viu aquell esperit. Ara és la meua cuina la que es transforma considerablement durant els dies previs i la que comença a funcionar des de bon matí arribat el dia indicat. Abans també rebusque en eixa bossa que encara guarde al lloc on ella la va deixar, per consultar el seu peculiar llistat de telèfons i avisar a tots aquells que desfilaven per casa que la tradició continua. «No has d’agafar eixa obligació» em deia una de les seues amigues en avisar-la fa uns dies que no calia que preparara dinar el diumenge. Però no, no és una obligació, és altra manera de mantenir viva la tradició i de mantenir-la en vida a ella. Ara soc jo qui espera la festa i qui fa la festa.

Publicat al DIARI LA VEU

Comparteix

Publicada

a

per

Etiquetes: