No sé ben bé com s’espera que reaccione una persona quan, després de fer el compliment de dir-li a una altra «que afavorida estàs!», obté per resposta que tot és fruit d’un test de colorimetria al qual s’ha sotmés per a poder enlluernar en una boda. D’entrada, he de reconèixer que desconeixia totalment que pogueren existir coses així, però el que em fascina doblement és el fet que algú dispose de temps i paciència suficient per a dedicar-los a qüestions com aquestes. La majoria de dies no tinc temps ni de pensar si em combinen les bragues i el sostenidor que he agafat del calaix encara amb els ulls mig tancats, com per a parar-me a triar la camisa que ressalte amb el meu to de pell i color de cabells. -Perdó, per a parlar amb propietat, sé que hauria de dir «per a triar l’outfit que ressalte amb el meu to de pell i color de cabells»-.El cas és que sembla que això de passar per una colorimetria és l’últim afegit que porten associades les bodes i que, una vegada més, em permet reafirmar-me en la teoria que el confinament domiciliari ha estat una de les millors coses que ens han passat en la vida amb diferència. Amb el confinament vam deixar d’exercitar la nostra inventiva per a fabricar excuses per a eludir compromisos poc desitjats, però també van desaparèixer les invitacions a celebracions mil com ara les bodes. El que ja no arribe a tenir clar del tot és si el que ha vingut després ha estat conseqüència directa de tota aquella situació de repressió continguda o què ha passat perquè la situació se’ns haja escapat de les mans de manera tan exagerada. Val que la pandèmia va implicar el ressorgir d’una tendència de dir a tot que sí sense pensar, però potser caldria revisar algunes premisses en tant que no sembla que el personal tinga intenció de posar ordre a la situació que s’ha generat al respecte. Siga com siga, el cas és que només fa uns dies, després de descobrir el detall de la colorimetria i de rebre per sorpresa la invitació per a una boda, automàticament vaig començar a hiperventilar. Ignorant de mi, pensava que allò de les bodes ja havia quedat obsolet o, almenys, que ja no estava en el llistat d’afortunades a qui un compromís així li restaria pressupost per a altres alternatives més atractives que sí que entraven dins dels meus plans. Està vist que entre viatges de fi de curs, extraescolars, derrames de la comunitat i bodes sorpresa, el meu autoregal dels cinquanta igual ha d’esperar fins als seixanta.El fet és que eixe esperit que ens aboca ara a recuperar tot allò que vam deixar de celebrar per culpa de la covid, torna multiplicat per quatre i les bodes ja no et condicionen un dia en exclusivitat, sinó mínim un mes sencer. Les bodes ja no són només bodes, són comiats de solters per separat, comiat de solters conjunt, serenata, preboda, boda i postboda. No sé si la relació cronològica ha de ser exactament aquesta, o si l’ordre dels factors no altera el producte, però vaja, tot molt relaxant, atractiu i econòmic per als convidats. I encara donant gràcies si el festival de l’amor està programat dins del teu terme municipal ja que, en cas contrari, l’economia es ressentirà de manera equiparable als quilòmetres que separen la celebració del teu punt habitual de residència.Així les coses, sembla que ara una boda qualsevol porta un protocol digne de soterrar de reina anglesa, amb la diferència que en aquest cas t’estalvies la colorimetria en estar totalment definit el tema color per a les convidades.Sempre consola pensar que nosaltres només hem de triar el color del modelet, però els nuvis ja porten el seu recorregut, començant pel tipus d’invitacions que elegiran per a compartir amb la resta la gran notícia i acabant pel tatuador que posaran a la seua boda. Així, com sona, ja que continuant amb els descobriments desconcertants de l’univers bodes m’acabe d’assabentar que actualment també està de moda posar un tatuador a la boda perquè els convidats i les convidades puguen tornar a casa amb un record inoblidable de la celebració. Record que, evidentment, pot anar en consonància amb les copes de vi que s’haja fet prèviament cadascú. Si a la segona copa ja estic en condicions de veure a George Clooney reencarnat en el primer cambrer que se m’aprope, no vull ni pensar quin missatge li demanaria immortalitzar al tatuador que compartira boda amb mi.De veres, en contra d’aquells pronòstics que vam escoltar una i mil vegades mesos enrere, millors no hem eixit de la pandèmia, però a atrevits no hi ha qui ens guanye.