Ho reconec, he entrat en un cercle viciós i no sé com eixir d’ell sense saltar-me les recomanacions sanitàries. El cas és que cada vegada que em rente les mans m’entren ganes de pixar i, per tant, en acabar me les he de rentar de nou, la qual cosa ja s’emporta bona part del dia. He seguit alguns tutorials per a superar-ho, però de moment no han tingut èxit.
D’altra banda, m’he adonat que com no em tranquil·litze una mica, quan acabe el confinament ja no saludaré de manera tradicional, sinó que la meua salutació serà directament “Hola, soc Marian i soc alcohòlica”. Sí, així com sona, Sánchez m’ha abocat a l’alcoholisme en tant que cada dos per tres em ve de gust una copeta de vi. Abans jo era fidel al blanc, però ara ja m’és igual el color. Clar que millor que m’haja donat per la beguda en comptes de pel menjar, perquè estic en un grup de WhatsApp de Thermomix que por em fa. Eixes dones el coronavirus no sé si l’agafaran, però quan diguen a eixir de casa ja et dic jo que en l’ascensor no caben. Estan malaltes de cuina! Des que obrin l’ull fins que el tanquen, vinga a cuinar, vinga a cuinar. Ara que així tindran el rebost, jo porte una setmana amb ganes de fer-me una simple truita francesa i no hi ha manera d’aconseguir ous al supermercat. Ja he dit que quan passe tot açò el primer que entra en ma casa és un gos i tres o quatre gallines. Evidentment, els meus fills s’ho han agafat al peu de la lletra i porten tres dies pensant noms per a les noves mascotes. Veure’m en què acaba la cosa.
El pitjor de tot és que jo pensava que això de no poder eixir de casa seria més relaxat, però al final a mi, personalment, m’està resultant més estressant que el dia a dia normal. A les sis del matí ja estic davant de l’ordinador per avançar feina abans que els meus fills es posen en peu. Que sí, això del teletreball està bé, però amb xiquets a casa, fàcil tampoc és. I després la d’alarmes que t’has de posar perquè no se t’oblide eixir a la terrassa a aplaudir i quedes mal amb el veïnat. L’altre dia volia eixir a donar-li les gràcies a la protagonista de “The good fight” per fer-me més agradable aquest estat de clausura indefinit i ni vaig poder. Només quedava lliure per aplaudir les quatre de la matinada i no em va semblar un horari massa adequat. Abans en tres emoticones ho arreglàvem tot, ara no, ara cal aplaudir per tot i per tots.
I per si això fora poc, una no pot relaxar-se ni en la imatge. Amb tanta videotrucada estic tot el dia amb els llavis pintats i mudada com si anara a missa de dotze. Què voleu?! Estic farta de tant d’estilisme bolivarià com es veu en les connexions d’amics i familiars. Que es comença per aficionar-se al xandall i s’acaba de president de Veneçuela i jo ja tinc prou amb el que tinc, no vull més obligacions.
-Que eixe detall se li ha passat a Abascal, però mira com estan imposant uniforme els de Podemos així com qui no vol la cosa-.
El pitjor de tot és que aquesta setmana ja hauré de pujar un graó més en els meus outfits de confinament aptes per a videotrucades. Les canes comencen a deixar-se veure i dissimular-les requereix un puntet més de diva sols a l’abast d’una bona pamela o turbant. Sí, a partir d’aquesta setmana sembla que estic destinada a ser la viva imatge de Sofía Loren. Un sacrifici més ja no importa! Qui anava a dir-me que el confinament anava a servir per a traure tot el glamur que portava dins. Està clar que així de cop Sánchez ha tret l’alcohòlica que havia en mi, però també la influencer.