Ara que han acabat les vacances només he necessitat mig matí al treball per a enyorar-les com si fora una gallega afincada a Argentina que visquera empadronada en una moriña constant per tornar a veure el seu Mondariz natal. Sí, enyore el fet d’arribar a la platja cada matí abans que Ricardo pose la bandera del dia a la seua cadira de socorrista, trobar-me amb un dels meus escriptors de capçalera a diari i creuar amb ell algunes paraules, les salutacions amb els que any rere any ens reunim al mateix lloc, les meues anotacions en aqueixa llibreta que m’acompanya sempre amb el far de l’Albir com a testimoni únic, pintar pedres a la platja i deixar-les al mateix lloc, a l’espera que algú les trobe després, les hores compartides amb els que, en aquesta ocasió, m’han acompanyat en les vesprades de sol com Elvira Lindo, Alejandro Melero, Juanjo Millás, Milena Busquets, Margaret Atwood o Nicolas Mathieu, les històries inventades mentre observe els velers que arriben cada dia a la platja – em xifla posar cares i relacions impossibles entre els ocupants d’aquells vaixells. Una manera com una altra de passar el temps-, les copetes de vi mirant al mar, matinar només pel plaer de contemplar com la resta va donant la benvinguda als dies d’estiu, a les gabines que s’acosten mentre escolte repetir als meus Vetusta allò de “Rey sol me entrego a ti” tirada a la toalla…

Tot això i més enyore ara, ja des de la distància, si analitze només la part bona de les vacances, l’altra ja és altra història. L’altra és aqueixa en la qual t’adones que els teus fills han passat de necessitar-te les vint-i-quatre hores del dia a protestar les vint-i-quatre hores del dia: a la platja!, ara?, altra volta a la piscina?, això has fet per dinar?, jo no tinc ganes de fer una caminata ara!, altra foto, mama?, altra volta m’he de posar crema?… i així indefinidament mentre mentalment repeteixes que els preadolescents són a les vacances el que els prinyons a l’hivern: tot un incordi. No obstant això, com que són un incordi desitjat i no en queda d’altra, tractes de contentar-los i posar bona cara mentre planteges propostes diverses malgrat que sàpigues que algunes poden tenir conseqüències nefastes per a tu. Avise: si us veieu en la meua situació repenseu-vos allò de llogar un patinet a la platja. En el meu cas va ser veure’m allà enmig del mar i pensar allò de “haber elegido muerte”. Que voleu! Es veu que jo estic feta més per als iots, la llàstima és que mai podré confirmar aquesta premissa. Amb el minigolf reconec que la cosa em va anar molt millor. Que un grup d’alemanys t’ovacione com si fores Jon Rahm després de clavar la bola d’un sol tir en el forat, per a altres no sé, però quan la teua trajectòria esportiva ha estat nefasta des del col·legi, una cosa així és com tornar dels Jocs Olímpics amb medalla. Tres colps més de sort com aquell i crec que m’haurien tret a muscles, s’haurien fet samarretes amb el meu nom i m’haurien buscat patrocinador i tot. M’aborrone només de pensar-ho!

En fi, que així les coses com deia Fernán Gómez “las bicicletas son para el verano” però està vist, que a partir de certa edat, el trankimazin i el valium també.

Amb aquests antecedents, em permetreu que no entenga aqueixes mares i pares que amenacen amb no portar els seus fills a les aules amb l’inici de curs. Perdonaaaaa? Els meus estaran a la porta dels seus respectius centres, el dia marcat, com un clau. Amb mascareta i totes les mesures que calga, però a classe, o en cas contrari el trankimazin i jo no tindrem més remei que declarar-nos formalment com parella de fet.