Mirava l’altre dia, amb el mateix percentatge de desconcert i d’angoixa, l’última bossa de tela que he passat a incloure en la meua més que voluminosa col·lecció de bosses d’aquestes característiques. Bosses de publicitat, institucionals, corporatives, d’efemèrides, turístiques, de record, de capritx… Bé, de capritx realment només van ser les dos o tres primeres. Aquelles que arribaven a les nostres vides com una contribució a millorar el medi ambient. No sé fins a quin punt s’ha complert aquesta última premissa, però, certament, a hores d’ara, acumulem bosses de tela, per damunt de les nostres possibilitats.
Amb les tasses de porcellana i els imants per a la nevera estem exactament igual. El paper principal de conservació dels aliments d’aquests electrodomèstics ha quedat relegat a un segon terme. Ara les neveres són murals expositius del nivell aventurer dels seus propietaris, o dels familiars que supleixen la teua escassa activitat viatgera amb souvenirs socorreguts de llocs llunyans als quals només pots permetre’t arribar amb la imaginació. No sé on està el límit acumulatiu d’aquests tres objectes que pot assumir un domicili convencional, però personalment crec que he superat la frontera ja fa temps.
Si haguera estat dotada per a la costura, sempre podria reconvertir totes aquestes bosses que pul·lulen per la casa en un cobertor d’aquells de patchwork, però com que no és el cas, continue treballant en la recerca d’una solució que puga resultar satisfactòria o mínimament alliberadora. Sense èxit de moment i amb el dubte de si soc l’única que s’adona que la finalitat inicial d’aquestes bosses ha quedat totalment desvirtuada en passar a ser exclusivament un producte que ha quedat limitat a iniciar-nos de manera incipient en presumptes patidors de la síndrome de Diògenes. Allò que venia a facilitar-nos les coses ha acabat complicant-les. Un exemple més entre tants altres que podem trobar en el dia a dia, com ara el rellotge que em regalaven fa unes setmanes i que està a punt d’acabar en el fons del calaix, juntament amb la col·lecció de bosses, si continua controlant-me d’aquesta manera.
Suposadament un rellotge s’ha de limitar a satisfer les teues consultes horàries, no a angoixar-te amb el control de les calories consumides, dels passos que han marcat el teu dia o exigir-te, de sobte, que et poses de peus i realitzes qualsevol exercici sense tenir en compte que potser el moment no és el més indicat i que el que ell considera una necessitat, per a la resta pot ser una excentricitat. Rellotges que han deixat de donar les hores per a donar ordres de tota classe, en la línia de tantes altres coses que han oblidat la seua funció inicial. Festes d’aniversaris que han deixat de ser una celebració per a ser una competició en tota regla; telèfons que ja no són per a parlar, sinó per a intercanviar emoticones i realitzar Bizums; classes de gimnàstica que ja no són per a posar-se en forma, sinó perquè les monitores t’afalaguen amb frases del tipus «eres poderosa», encara que et coste creure-ho després de tres sèries d’abdominals seguides; o vagues de fam que fa uns anys obrien telediaris i que ara han estat reconvertides en dejunis voluntaris que protagonitzen reportatges i perfils d’afamades influencers, amb necessitat de col·leccionar seguidors en compte de bosses de tela com la resta dels mortals.