|

Deixar anar

Diu la cançó allò d’«algo se muere en el alma cuando un amigo se va», però ni et conte quan la que se’n va és ta mare. Supose que ningú està preparat per a la mort i molt menys perquè t’ho anuncien així només encetar l’any, un 1 de gener, de bon matí, amb el cotilló de la nit anterior encara per terra i els propòsits d’any nou completament intactes. Però el cert és que així vaig inaugurar el 2022, amb ma mare plantejant-me un adeu imminent que es va complir al peu de la lletra. Com sabia ella que s’acostava el final és tot un misteri per a mi, però que era dona de paraula va quedar de manifest només unes hores després que em fera partícip d’aquella confidència.

I així, en un no-res, acaba tot. I passes del desconsol a l’angoixa d’haver de prendre mil decisions que no t’havies plantejat amb anterioritat, molt menys només inaugurat l’any, tot i que fins ara, l’única decisió rellevant a adoptar era Marxa Radetzky sí o Marxa Radetzky no, segons foren els efectes dels excessos de la nit anterior i el corresponent mal de cap que portaren associats.

Tot més senzill que haver de triar color i acabats per a un taüt, vestuari per a l’últim viatge, missatge per acompanyar les flors, organització de la cerimònia de comiat i una llarga llista de despropòsits als quals en temps moderns has d’afegir control d’assistents al tanatori i restriccions de mostres d’afecte per allò del contacte amb positius en potència. Reconec que, per més obedient que he sigut fins al moment, en aquest cas m’he saltat totes les barreres. De vegades, la necessitat d’afecte té raons que les restriccions sanitàries no entenen.

Això sí, sort que a les vetlles, com marca la tradició, no falten els plors, però tampoc els riures que ho curen tot, almenys de moment, i que ajuden a posar un poc de llum abans que arribe la foscor definitiva, el buit i la dificultat per a reorganitzar sentiments i espais en una casa que ja s’havia adaptat a les seues necessitats. Abans, també, que s’instal·len de forma permanent el desconcert i la incertesa per un futur sense qui s’encarregava de mantenir unida la família encara que fora a colp de bonegons, tècnica que dominava a la perfecció i on no tenien cabuda les al·legacions.

A partir d’ahí s’obri l’etapa dels descobriments, xiquetes troballes al fons d’un armari, en un calaix o en qualsevol racó d’una casa que es tanca per sempre i que de sobte t’ensenya per què les mares no tiren res per més que insistisques en fer-los veure que allò no té cap utilitat.

Jo, que soc la reina del reciclat i em postule com a ferma candidata per a rebre la medalla d’or en l’ecoparc del poble per la meua desinteressada contribució a la causa, ara entenc perquè ma mare estava en l’extrem oposat. Ara, quan apareixen guardades coses que deixen de ser objectes i passen a ser les històries que porten afegides. Com aquell quadern amb el qual tractava d’ensenyar-li a llegir i a escriure anys arrere i que trobe dins d’una carpeta, intacte, com els propòsits d’any nou que ja no tenen cap sentit.

I ho sé, tampoc té cap sentit deixar aquella jaqueta a la perxa o el garrot recolzat al costat del radiador, però els dies passen i continuen ahí com aquell «per si de cas» quan fas la maleta encara que sigues conscient que eixe «per si de cas» no serà mai. Perquè encara que agafares prestades per a l’últim adéu aquelles paraules de «només així, em deixo que tu em deixes», en el fons, continues sense voler deixar-la anar, per egoisme, per la incertesa d’allò desconegut o per por a no saber seguir sense ella.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix