|

De vegades veig senyals

De vegades les pistes estan ahí, però no les sabem veure. Ho pense des que m’isquera al tortell de Reis un pingüí, dis-me tu ara si no estava avançant-me les temperatures que s’acostaven. No voldria ser presa de la paranoia, però ara veig senyals per tot arreu. Bé, veig senyals i que de moment 2021 no és la panacea que esperàvem en els brindis de Cap d’Any. La necessitat ens va abocar a l’optimisme desmesurat, però novament la realitat ens ha explotat en la cara. Pressionar massa és el que té! La part bona és que enguany no cal començar l’any amb els típics propòsits, ni amb cap projecte eròtic-festiu en ment. Fins que no tinguem una mínima certesa que això podrà ser, per a què malgastar energies? Tot sense comptar, que una vegada ja s’hi valga, se’ns n’anirà el temps en totes eixes abraçades pendents que estem acumulant des de fa mesos.

De moment, a 10 de gener que escric aquesta columna, l’única novetat és que ma mare continua enfadada des d’ahir de vesprada, no entén que l’arribada de la neu a Madrid es traduïra en alterar la programació de la tele i la deixaren dissabte de vesprada sense “Cine de barrio”. No s’ho acaba! Però, per la resta tot continua igual. He guardat els adorns nadalencs, però les safates de dolços continuen repartides per la casa, recordant-me una vegada més que he cuinat pastes per damunt de les meues possibilitats, més en un Nadal exclusiu per als de casa. Ah, i també li pegue voltes als regals que els d’Orient van considerar que estaria bé deixar en aquesta casa, entre els quals destacaria -pels mals de cap que m’estan produint- diferents jocs de taula com Alakazum i La familia Hort. Ara que ja havia fet un esforç sobrehumà per a entendre les regles del joc de la Fallera Calavera 3, em posen aquests nous reptes que reconec que se’m fan costera amunt. A veure, que els Hort seran llauradors, però mai cultivar hortalisses havia requerit una formació pròpia d’un premi Nobel en tota regla. Ostres!, quina tensió cada vegada que comença el joc per tractar de dissimular que vaig perduda i no quedar malament davant dels meus fills. I jo que pensava que el més complicat per a una mare era posar cara de sorpresa en obrir eixe regal que tu mateixa t’has comprat. Una situació que enguany s’ha vist agreujada per les maleïdes mascaretes, però que, per a una professional com jo que passa hores davant l’espill assajant el moment, he superat amb nota.

No sé, potser sí que estic ja un poc paranoica, però fins i tot en els regals de Reis he vist un senyal. Qui em diu que aquests tres no saben més del compte i a més de deixar-me en evidència davant els meus fills, amb aquests presents també volen fer-me veure que d’ací no res tornarem al confinament domiciliari?, o que aquest confinament autoimposat de cap de setmana es prolongarà encara més i acabaré sent tota una professional d’aquests jocs de taula que ara em lleven el son?

És possible que estar a casa tantes hores ja comence a afectar-me massa, però la veritat és que fins i tot he vist senyals en el tancament dels bars a les cinc de la vesprada. I si això és un toc d’atenció als cambrers perquè deixen de servir les infusions a temperatura infern? De veres, que hi ha dinars que s’allarguen més del previst, però no és perquè la conversa siga d’allò més animada o perquè el servici haja sigut lent, que va!, la culpa sempre és d’eixes infusions que demanes a les quatre, però que no pots beure fins hores més tard per por a aclimatar-te a eixes temperatures i trobar-te a l’eixida la barca de Caront esperant-te per a dur-te a casa. No sé, però continue a la meua, i veient senyals d’una i d’altra banda.

Publicat a NOSALTRES LA VEU

Comparteix