«De fora vindran que de casa te tiraran». No sé la de vegades que vaig sentir aquest refrany en la meua infantesa. Ara soc jo la que se l’aplica cada vegada que em trobe asseguda a una incòmoda cadira de la cuina en ser l’únic espai lliure en una casa que sobreviu a una invasió constant d’adolescents en inaugurar cada cap de setmana. Per moments, fins i tot, he arribat a considerar-me com una estranya en la meua pròpia casa. Una forastera, que diria ma mare, tractant d’ubicar-se amb dificultats als seus propis dominis.
Curiosament durant la setmana els adolescents marquen estrictament les seues fronteres i delimiten el seu camp d’actuació a l’establert per la porta dels seus dormitoris. Un espai que únicament abandonen per a buscar provisions i sempre amb un procediment de recerca senzill, sense més complicació que obrir la porta de la nevera i observar durant uns segons cap a quin prestatge deriven les apetències del moment. Com a màxim, l’únic esforç sobrevingut serà anotar, en la llibreta que reposa al costat, la necessitat d’incloure en el llistat de la compra algun aliment de primera necessitat com bé puga ser el quètxup o el xocolate.
Alimentar-se és l’únic que pot posar en pausa el seu retir espiritual, aquell espai propi on no són benvingudes les intromissions alienes, almenys no si són procedents dels habitants habituals de la casa.
Els nouvinguts tenen carta blanca, no necessiten passaport ni salconduit secret per accedir a l’interior dels seus santuaris, però per als autòctons no està permesa cap incursió sorpresa. Per als autòctons envair aquell territori és missió impossible. Ni tan sols val fer servir una excusa com un «canvi d’armari» amb l’arribada d’una nova temporada. Allà les temporades estan de més i les peces de vestir conviuen en harmonia amuntegades en un racó, sense discriminacions per raó de teixit, llargària o color.
L’habitació d’un adolescent sembla no tenir fons, s’escapa de criteris raonables i mai saps quines sorpreses pot tenir preparades. Però, miraculosament, els caps de setmana, aquell reducte no apte per a la comunicació interpersonal esclata i s’obri de bat a bat. Bé, la casa en general s’obri de bat a bat per a rebre amics i amigues que okupen per unes hores el que suposadament hauria de ser el teu espai. Hauria, però ja no ho és, és d’ells.
De sobte t’adones que les úniques opcions vàlides que et queden per a passar la vesprada són la tassa del vàter, una incòmoda cadira de la cuina o autoexiliar-te al bar de la cantonada. Opció aquesta última que si és l’elegida ve acompanyada de banda sonora de fons. La d’aquell «en tierra estraña» de la Piquer que ressona mentalment en bucle, sols que els plors finals de la cançó no són per enyorar un país, sinó un sofà. Un dels teus sofàs que ells han fet seus. Un dels teus sofàs que conquereixen amb una rapidesa destacada, al mateix temps que acaben amb la possibilitat de deixar transitar lliurement per casa la teua intimitat. Desfilar pel corredor en roba interior deixa de ser potencialment viable encara que les temperatures ho requerisquen. Almenys deixa de ser viable per a tu, perquè ells fan seu cent per cent allò de «mai com a casa» i per moments dubtes si el teu autoexili t’ha portat al bar de cantonada o al backstage de Victoria Secret.
Vaja, que conviure amb adolescents és acabar com el títol de la novel·la de Marta Orriols, en «la possibilitat de dir-ne casa» perquè allò ja no és casa, almenys no la teua casa. Doncs això, que de fora vindran…