A propòsit d’una situació que vaig contemplar fa uns dies, em van venir al cap unes declaracions de Luis Landero que deien: “la infancia es felicidad, la adolescencia amor y el resto literatura”. Una cronologia fantàstica si tenim en compte que dins de la literatura cap tot, i una interpretació lliure a la qual m’agafe amb determinació per a continuar considerant que haver deixat l’adolescència enrere fa temps, no té per què significar renunciar a certes coses, més enllà de les que contribuïsquen a enutjar la meua ciàtica sense necessitat. I en eixes estic, simplement fent camí i gaudint de tot allò que em crida l’atenció, sense plantejar-me més preguntes, o plantejant-me-les totes alhora, segons el moment. Supose que això també forma part d’eixa transició, passar d’aferrar-te a allò que puga cridar l’atenció de la resta – ja siga una cresta, uns vaquers plens de forats o anar bramant pel carrer -, al que et crida l’atenció a tu i et recorda que encara no has perdut eixa fantàstica capacitat de sentir.
Diàriament rep al correu una mitjana de quaranta propostes culturals de tota classe, i entre totes sempre n’hi ha alguna que, sense saber ben bé per què, s’entesta en no deixar-me indiferent. Una lletra, una música, una veu, una imatge, o la combinació de tot junt… Qualsevol cosa que em fa veure la importància de sentir, i de fer-ho en tots els sentits, també en el que em fa sentir part d’un lloc.
Un taronger, un grapat de terra i un “tant com estime la terra, ai mare, i no vull ser llaurador”, acompanyat pels acords d’una guitarra, em produïa l’altre dia un poder hipnòtic que no requeria mirades fixes a cap pèndul. L’endemà, un llibre, d’entre tots els que hi havia en aquella llibreria a la qual vaig entrar amb intenció de comprar un regal, em van redirigir directament cap a aquest, sense saber per què, demanant-me a crits que me l’autoregalara mentre interiorment es feia notar la certesa absoluta que no me’n penediria de la compra.
Diumenge de matí, mentre em permetia un dels pocs plaers que tenim permesos actualment, passejar entre ametlers florits, m’acompanyava com a banda sonora “M’aclame a tu” d’Estellés en la fantàstica versió d’Alabajos, que no puc treure’m del cap des de fa dies. Tractar d’esbrinar per què, no era la qüestió, deixe el misteri al poder captivador de la cultura. Cultura per la qual pocs alcen la veu ara que ens limiten l’accés al més gran dels antídots contra tots els mals: tancaments perimetrals o directament cessament d’activitat a teatres, museus i centres culturals ens neguen aquests dies el plaer d’apropar-nos a representacions teatrals, concerts, exposicions o presentacions de llibres, però no veig missatges de suport cap a aquest col·lectiu més enllà dels que puguen sorgir precisament des de dins del col·lectiu mateix.
Contràriament, sí que escolte molt de soroll per no poder fer-se la cervesa al bar de la cantonada. No vull dir que no trobe a faltar els vermuts amb els amics ni que un vi acompanyat de molts riures no siga una excusa perfecta per a continuar altre tipus d’espectacle una vegada fora del teatre, però, com versa la lletra d’Estellés, la cultura també és “el rent que fa pujar el pa”, “la clau que obre tots els panys”, i “llum il·limitada”, així que, deixem que l’espectacle continue!, perquè si tanquem les portes a viure en directe el poder de la cultura, ahí sí que estarà tot perdut.
Ara que les abraçades físiques, i tantes altres coses, continuen prohibides, poder gaudir de l’abraçada de la cultura cara a cara, de ben segur ens faria molt de bé a tots en aquests moments, encara que des del pati de butaques les emocions s’hagen d’amagar darrere d’una mascareta.