Reconec que, a estes altures de la vida, no tenia intenció de fer-me model de roba interior, però a voltes l’èxit t’espera on menys t’imagines. Fa uns dies vaig anar a comprar-me un sostenidor a un establiment d’eixos on les dependentes semblen estar programades per a encertar les teues necessitats només amb una mirada. De vegades sols amb fer-ho de reüll ja tenen prou per a descobrir la talla, color i forma que millor et vindrà. Em fascina com són de sabudes!
En eixes estàvem quan es va obrir un debat entre dos d’elles, com si el poder de la invisibilitat s’haguera manifestat en mi i no repararen en la meua presència, i tot a propòsit de la meua talla de pit. Després de deu minuts d’opinions d’una i d’altra banda, i de tocar-me els pits en altres tantes ocasions, no sé si per a certificar els seus arguments o simplement per plaer, van arribar a la conclusió que la talla correcta era la 90D, com ben bé havia dit jo des del principi.
A partir d’ahí es va obrir altre torn d’intervencions al qual s’afegia una tercera en discòrdia iniciant una competició a veure quina de les tres encertava l’equivalència exacta a la meua talla en una marca diferent de l’elegida que opta per complicar-nos encara més la ja de per si difícil tasca de comprar un sostenidor. I jo allà, amb el cap d’un costat a altre com si estiguera en el Roland Garros, però amb aire condicionat, que és d’agrair amb la que cau aquests dies, i envoltada de puntilles, tangues i possibilitats infinites de llenceria resultona.
Finalment entrava al provador, lluenta a més no poder de tant gel hidroalcohòlic que portava ja a les mans, amb els pits toquejats a base de bé -amb la separació que marca la nova normalitat, però toquejats-, i carregada de conjunts de roba interior com si anara a fer jo soles la desfilada de Victoria’s Secret al complet. Sostenidors de tots els colors i opcions: amb tirants, sense tirants, creuats, amb encaix, sense encaix… en alguns casos, la veritat, no tant per elecció pròpia, sinó per no incomodar a aquella xica que tanta voluntat estava posant-li al tema. Però, ni en el provador va arribar la tranquil·litat.
A mitjan prova, aquella dependenta tan atenta, em va tocar a la porta amb un “¿qué tal, puedo ver cómo te queda el verde esmeralda?”, i jo que sóc obedient de sempre, vaig obrir la porta de bat a bat sense pensar que a l’altre costat podia no estar ella soles. I no, no hi estava soles. Com tancar-li la porta als morros em va semblar violent, vaig optar per continuar amb la major naturalitat del món mentre entre el públic comptava no sols amb ella i amb la seua companya, sinó també amb un home que esperava davant la porta del provador d’enfront. Tot mentre una cridava a ple pulmó a l’altra un “¡Mari, lo has clavado!” que va ressonar en tota la planta. Ja posats, i davant aquell entusiasme, no vaig ser capaç de privar a un públic tan entregat de comprovar el resultat final de la resta de combinacions amb posats propis d’instagramers de prestigi – els artistes en no res ens envalentim de seguida i més en el panorama actual-.
Així les coses i davant la impossibilitat de decidir-me per una única opció vaig eixir d’allà amb tres conjunts de roba interior ideals i amb la idea ferma de plantejar-me seriosament les meues opcions en el món de les desfilades de llenceria. Clar que també amb el dubte de si tot allò no seria una nova estratègia per incentivar les vendes. Dona de poca fe!