Recordava l’altre dia una frase amb què el dramaturg Juan Luis Mira dona la benvinguda al seu web: “el arte de vivir es el arte de complicarse la vida”, tot per a reafirmar-me en què l’art d’estar en forma també és una manera de complicar-se la vida. Arribava a aquesta conclusió mentre observava davant de mi l’exposició de bandes elàstiques que m’havia comprat per a acompanyar els meus exercicis isomètrics. Ja veus tu si la necessitat, d’una cosa i de l’altra.
Valenta com la que més, i atabalada com soc de natural, els primers dies a punt vaig estar de morir després d’un quart d’hora d’abdominals amb aquelles bandes. No perquè no estiga acostumada a les abdominals – que Patry Jordan ja sap que soc una de les seues deixebles més fidels des del confinament – sinó perquè no tenia ni idea que la resistència d’aquelles bandes anara lligada, no a la llargària de les cintes, sinó al color elegit. Em vaig tirar de cap al roig i quasi m’ix el fetge per la boca. Fins i tot ja m’imaginava els titulars de la premsa a l’endemà i com seria allò de tenir tot el sant dia darrere a tres o quatre reporters d’investigació interessant-se per com havia estat capaç d’aconseguir semblant malifeta. Vaja, que després d’això jo crec que estic preparada per a fer el camí de Santiago agenollada, si fa falta, i des de Roncesvalles. Encara que tampoc cal llançar-se a l’aventura de manera tan intensa i igual amb pegar-li quatre voltes a la catedral i fer-me un polp i uns percebes en qualsevol baret prop de la plaça de l’Obradoiro ja estic complida. L’Apòstol sap perfectament que jo de sacrificis els justos.
En la meua defensa diré que part de culpa que posara aquell entusiasme frenètic a fer abdominals envoltada de gomes de colors sense llegir les indicacions la tenen també els missatges aclaparadors que ens llancen aquelles animadores, exemptes de suors i greixos, que no callen en tota la sessió amb proclames com “¡vamos guapísima, que tú puedes!”, “¡ese glúteo se va a poner fantástico!” o ¡eres grandiosa!”. De veres que això fa falta? Amb l’1-2, 1-2 com en les proves de so no és suficient? Val que llevar-li la veu al vídeo és una opció, però per a una que et diu alguna cosa agradable, encara que siga mentida, millor deixar-la fer. Més quan els meus fills han entrat en fase preadolescent total i fins i tot aquests dies se m’ha passat pel cap adoptar un gos per tal que algú s’alegre un poc quan arribe a casa i em demostre alguna mena d’afecte vàlida. Clar que amb la sort que em caracteritza segur que s’aliaria amb ells i em faria també de costat, així que igual de moment m’ho repense un poc més en tant que igual seria altra forma més de complicar-me la vida.
Una vegada aclarit el tema dels colors, he de dir que la cosa va millorant i tracte de posar el màxim entusiasme i la màxima voluntat possible perquè el resultat siga satisfactori, però sembla que estic immersa en una conjura en la meua contra que no té final. No pot ser que ara que estic d’allò més concentrada en aconseguir la perfecció o, mínim, en apropar-me el màxim possible, només posar la tele arribe l’anunci més esperat de l’any per la meua part: “Vuelve Ferrero Rocher”. Què he fet jo per a merèixer una cosa així? Jo que sempre he somiat que qualsevol ambaixador que es pree em convide a una recepció només per veure davant de mi una d’aquelles safates en forma de piràmide carregada de bombons. Sí, ja ho sé, caure en la temptació també és una forma de complicar-se la vida, però una forma tan dolça que igual val la pena.