Diumenge em vaig passar mig dia pessigant-me per a creure’m que era real, que ho havia aconseguit, que havia superat el Carnaval un any més. Hi ha mares que això del Carnaval ho viuen amb una sorprenent tranquil·litat, d’altres que s’ho agafen tan seriosament com si de la confecció de la disfressa dels seus fills depenguera la pau mundial i jo, que ho visc com un autèntic suplici. De veres, cada any em pregunte què li he fet jo a les mestres dels meus fills perquè em castiguen d’aquesta manera. Arribar la circular de Carnaval i començar a hiperventilar, per a mi, tot és una. És com si em quedara tancada tres hores en un ascensor amb Andrés Velencoso i em digueren que no puc ni mirar-lo. Eixa sensació de no, açò no pot estar passant-me a mi, però sí, et passa i has de fer front com si res.
Enguany, des que la meua filla va arribar a casa amb la noteta en qüestió, no vaig parar de repetir-me que si els xinesos havien estat capaços de construir un hospital en deu dies, també podia fer jo una disfressa en dues setmanes, no? -Bé, a la classe de la meua filla hi ha una mare que també seria capaç de fer un hospital en deu dies i només utilitzant una pistola de silicona calenta-. Vaja, que per automotivació no ha sigut, però al final t’adones que la motivació sense aptituds no ajuda massa -clar que això que no isca d’aquí que en part estem manejant informació reservada-.
Tampoc ajuda que els mestres t’ho compliquen un poc més cada any. Quan li vaig preguntar a la meua filla quina havia estat la disfressa elegida en aquesta ocasió per al Carnaval a la seua classe, crec que l’angina de pit va estar a un no res de manifestar-se en mi: -Mama, enguany anem de Madre Tierra!
Diuen que quan estàs a punt de morir, tota la teua vida passa per davant en uns segons. A mi em va passar exactament el mateix en escoltar Madre Tierra i disfressa en la mateixa frase i sense necessitat que em demanaren una anàlisi sintàctica i morfològica. A punt vaig estar de demanar-li a Marzà que pose ordre en la temàtica de carnaval als col·les, en tant que només busquen deixar les mares en evidència.
Però no et preocupes mama, que enguany no porta purpurina. Que la meua filla ressaltara aquest detall crec que va ser el que em va salvar de morir prematurament i el que va fer que començara a pensar que encara no està tot perdut amb els docents.
De veres, estic convençuda que el pin parental s’ha d’aplicar, però amb un motiu que estiga ben justificat i la purpurina ho està, sense cap dubte. Els deures amb la flauta dolça també podrien entrar dins d’aquest epígraf, més si tens més d’un fill i més d’una flauta dolça en casa.
Això sí, com no sols de disfresses viu el Carnaval, per a tensar un poc més els ànims a casa, primer has de fer front a les consignes de la setmana prèvia. És un poc com allò de “¡vamos señoras, que seguimos para bingo!”. Que si dilluns un calcetí de cada color, que si dimarts un barret, dimecres una papallona pintada en cada galta… i així cada matí. Digueu-me exagerada, però és veure la paraula consignes de Carnaval i a mi se’m descompon l’estómac. Si a hores normals ja em costa, ara posa’t a pintar-li papallones en la cara a les set del matí. Resignada com està, només entregar-me la noteta, la meua filla ja em va dir, no passa res mama, si m’han d’enfarinar que m’enfarinen.
I sí, no sabré fer disfresses, ni dibuixar papallones però alguna cosa estaré fent bé si al final sempre és ella la que demostra tenir més coneixement.