La meua primera reacció en escoltar de nou a Pedro Sánchez dient “estat d’alarma” va ser pegar un bot del sofà, anar directa a la cuina, guardar la Thermomix en un armari amb cadenat i nomenar el meu fill responsable de custodiar la clau. Bromes ja poques. La primera volta això del confinament ens va agafar per sorpresa, però l’experiència ha de servir per alguna cosa.
Acte seguit, quan va afegir a la seua declaració “fins a maig”, vaig estar entre tallar-me les venes o demanar cita amb el ginecòleg. Vaig optar per la segona opció. Necessitava escoltar alguna bona notícia i a mi, de sempre, l’únic que em dona bones notícies és el ginecòleg, amb eixos compliments tan fantàstics que li fa al meu úter, als meus ovaris i, fins i tot, als meus miomes. A veure qui pot resistir-se!
La veritat és que jo sempre li trac partit a les meues revisions anuals, però la d’enguany no sé si podrà superar-se. Mai havia imaginat que acabaria davant d’un home completament nua, però amb mascareta i amb les mans esvaroses pel gel hidroalcohòlic. Igual altres versions similars en algun moment m’havien vingut al cap, però eixa no. Mira per on, ja ho he tastat.
Això sí, tot molt professional, eh! Entre altres coses perquè si mentre t’estan tocant els pits amb aquell entusiasme que ell li posa et pregunta “i ta mare, com va?”, això ja acaba amb qualsevol possibilitat de colp. Que igual tampoc és el moment de preguntar per l’IPC, per si utilitze oli de moringa per a les puntes dels cabells o per qüestions similars, però per ma mare? Home, no!
Si soc sincera, no sé ni què vaig contestar, entre altres coses perquè a l’esforç que he de fer sempre per comportar-me com si la situació fora d’allò més normal li vaig haver d’afegir concentració màxima en començar a notar que estava a punt de perdre els mugrons per gangrena després que la infermera posara l’aire condicionat al·legant que transita per una menopausa complicada. En principi, ho va fer a una temperatura suportable malgrat ser novembre, però uns graus en excés quan va escoltar que aquell home em deia que em quedava regla per a llarg. Tindré jo culpa que la meua menstruació em tinga en estima?
Jo allí a punt de començar a cantar a ple pulmó “Paloma Brava” de la Jurado– crec que em vaig frenar per la mascareta, no per altra cosa- i ella mirant-me amb ulls de desaprovació màxima cada vegada que escoltava: “així tens la pell, si és que cada any estàs millor i en uns ovaris que dona gust veure’ls, ja volgueren moltes de trenta tenir els teus ovaris…”.
Minuts després, mentre esperava a la sala per replegar uns resultats llegia un titular que deia, literalment, «Mujeres maduras: las botas altas con cordones que te quitarán diez años». De veres? I per a rematar-ho altre d’allò més instructiu que assenyalava «la melena extralarga de Jennifer López a los cincuenta». Vaja, que d’ací a no res es veu que estaré abocada a rapar-me el cap i demanar l’ingrés voluntari en qualsevol camp de concentració especialitzat en “mujeres maduras insensatas” que opten per continuar vestint com els ve de gust i per portar la llargària de la melena fins on els abelleix. Això sí, ells poden separar-se i dedicar-se a fer tik toks amb les seues nòvies adolescents que semblarà tot molt normal.
Que fàcil és amargar-li el dia a una, ja siga escoltant “estat d’alarma” o amb titulars així. Sort que tinc al meu ginecòleg per mostrar-me altra realitat, encara que la majoria s’enteste en fer-nos creure que passar la barrera dels 45 i estar abocades a desaparèixer tot és una.