Benvinguda normalitat

Reconec que des del lloc on escric, sempre que els adolescents que comparteixen espai amb mi respecten el meu territori, tinc unes vistes privilegiades del meu poble. Els carrers costeruts del nucli antic, deserts un diumenge de vesprada com aquest, però també qualsevol altre dia i a qualsevol altra hora de la setmana, s’exposen generosament d’un costat a altre de la finestra. A un lateral i fent-se destacar, està la torre del rellotge, que actualment no marca les hores, però s’il·lumina en caure la nit i contribueix a dotar d’un ambient més melancòlic l’escena juntament amb els fanals d’eixos carrers costeruts que de sobte, s’encenen tots a una i marquen el camí a seguir fins a arribar a  l’ermita de cúpula blava que vigila Monòver i que en moments de necessitat extrema disfresse de Sacré Coeur per a fugir a Montmartre encara que només siga mentalment.

Des d’ací es deixen veure també les palmeres del jardí de l’anomenada plaça de la Malva custodiant eixa casa antiga de façana ocre envoltada de desig, per tantes voltes com he somiat visitar-la. I per a rematar el quadre, l’única paret del castell que queda en peu. Il·luminada també però amb un perfil menys elegant que el de la torre, que s’emporta tot el glamur de l’estampa, tal volta per allò de ser la més estilitzada de l’aparador o ves a saber per què. De sobte, mentre escrivia, una figura ha captat la meua atenció i ha fet que deixara el text que tenia entre mans. Era una silueta que es perfilava dalt del castell i quedava mirant fixament durant uns minuts aquella única paret, sense atrevir-se a fer un pas endavant ni a retrocedir cap arrere. Als pocs segons altra silueta s’ha sumat a l’escena, però només han sigut dos per una mil·lèsima de segon, el necessari per a fondre’s en una llarga abraçada que s’ha prolongat fins que tot ha passat a ser foscor. En pocs minuts han desaparegut amb ells, els carrers, les palmeres i la façana de color ocre, l’únic que han quedat són les llums dels fanals i sí, també els flaixos d’un televisor que entreté els veïns d’un edifici d’enfront possiblement amb una pel·lícula d’aquelles alemanyes com la que feia un moment també seguia jo mentre reprenia les obligacions del primer diumenge post festes: la planxa, que com la paret del castell tampoc té glamur, però ajuda a recuperar la normalitat i això ja ho val tot. Igual que també ho fa el putxero que estic cuinant al mateix temps que escric per tal que demà, acabada la  jornada de classes per a uns i de treball per a altres, ens tornem a reunir al voltant de la taula, ja sense excessos culinaris, per a escoltar queixes i peticions vàries que m’atrevisc a endevinar, durant els pròxims dies, estaran centrades en misteris sense resoldre com per què els d’Orient han sigut tan esplèndids amb alguns companys i companyes de classe als quals han considerat mereixedors i mereixedores d’un iPhone valorat mínim en mil euros, mentre que a casa han optat per ser més pràctics i repartir dessuadores per a tota la família. I així, com ha passat amb les meues vistes, en un moment tot serà foscor, però res que no puga solucionar-se amb un d’eixos dolços que han sobreviscut a les festes i que ara contribuiran a alegrar els meus moments de felicitat clandestina no compartida al quarto de la llavadora. Perquè la fi de festa no estaria completa sense aquests instants previs al remordiment que ens ajuden a recuperar l’anhelada normalitat i a veure la llum en moments on el blau marí quasi negre es converteix en tendència. Benvinguda la normalitat i benvinguts els dolços sobrants de Nadal que fan de la rutina, paradís, i que tenen un extra afegit per allò de degustar-los en la intimitat encara que siga en companyia d’una llavadora.

Comparteix

Publicada

a

,

per

Etiquetes: