De tant mirar a l’adolescència amb preocupació i nervis com a tot repte que es pree, se’ns oblida veure la part positiva d’aquesta nova etapa dels nostres fills i filles, que la té i en una proporció considerable. De fet, juny és el més perfecte per a adonar-se’n. Eixe mes en què per primera vegada, després de molts anys, no has de preocupar-te pel regal de fi de curs del tutor o tutora de torn; ni per començar a buscar eixes samarretes i sabatilles exclusives per a la coreografia del fi de curs, que saps que ja no tindran altre ús per més que tractes d’autoconvèncer-te que sí, que li trauràs partir al llarg de l’estiu; ni de buscar el millor angle al pati del col·legi per a poder fer les millors fotografies i vídeos de la descendència com si t’anara la vida en aquell reportatge.
Sí, l’adolescència també pot ser plaer en estat pur, ja que no està pagada la tranquil·litat que aporta saber que el Dia de la Mare ja no hauràs de tornar a eixir al carrer lluint un collar de macarrons pintats de colors o una polsera d’imperdibles. I sí, també, et permet recuperar costums que havien quedat en l’oblit, com la de poder afrontar una jornada de platja únicament amb una tovalla i un llibre, i sense necessitat de kits de supervivència que et llevaven fins i tot les ganes de mar. Ja no calen matalassos unflables, flotadors, poals i pales, gorres, protectors solars de totes les numeracions existents al mercat, tuppers amb fruita, entrepans per si de cas, aigua i refrescos, bolquers, bolquers d’aigua, roba de canvi i tota aquella llista d’imprescindibles que tenien una facilitat pasmosa per a transformar l’oci en suplici, i la paciència en angoixa. De fet, per als dies de platja, ara ja no cal ni la companyia, perquè eres conscient que entre acompanyar-te a la platja o quedar-se tirats al sofà engolint temporades senceres de la sèrie del moment, sempre triaran la segona opció. De vegades per ganduleria i d’altres, com el cas de la meua filla, per revenja, ja que encara no m’ha perdonat que siga l’única mare, de la història de totes les mares, que ha oblidat estar a peu d’autobús per a recollir la seua filla a la tornada del viatge de fi de curs. Tot malgrat fer-li recapacitar en repetides ocasions, sobre que la culpa d’aquell descuit no va estar meua sinó dels mestres que, amb mala idea, programen la tornada a casa a unes hores fora del meu horari de vigília. I divendres! Vaja, que si no vol veure-ho és el seu problema, però la mala fe dels mestres és més que evident, o com dirien els adolescents de hui en dia: «Obvio». «Obvio»? Mai de la vida vaig utilitzar jo aquesta paraula en la meua adolescència i no sé d’on ve la moda, però entre «obvio» i «en plan», comptar fins a deu està sobrevalorat quan tens adolescents en casa.
Malgrat tot, benvinguda l’adolescència si comporta recuperar parcel·les i felicitat per als pares i mares, encara que no estiga exempta de sobresalts com que et demanen que els acompanyes a un concert de Quevedo. Així, en gelat, i sense preparació prèvia per a poder saber mínim qui és Quevedo, i si manté alguna connexió amb l’únic Quevedo del qual tens referències. Pel que puga passar, mai els revelaré, entre altres coses, que a mi a la seua edat m’agradava Boy George. Això sí, veure’l en directe no entrava en els meus plans i menys encara acompanyada per ma mare. Obvi.