|

Beaucoup de voltes

Tornar és retrobar-se amb moltes coses, però també descobrir-ne altres noves igual de fascinants. És mirar amb altres ulls, amb eixa mirada associada al fet de no pertànyer als llocs i que implica zero condicionants i perjudicis a l’hora d’observar el que t’envolta. Tornar cada estiu al mateix punt et permet conèixer a la perfecció que la platja té els seus horaris i les seus quinzenes, i que amb eixos horaris i quinzenes varien els costums i fins i tot l’origen dels que la fan seua. Dels de sempre van variant altres coses. Amb els anys veus com les famílies creixen o minven, igual que les reserves de les taules als restaurants de referència. I sí, també les panxes són testimoni del pas del temps.

Veus els enamorats que encara ho són i els que han optat per deixar de ser-ho sense tancar portes a poder ser-ho novament en altres braços i altres llavis. Veus els avis que tornen a exercir de pares, de vegades amb estima i d’altres amb una barreja d’estima i resignació a parts iguals, només alleugerida pel fet de comptar amb un avantatge important, el de no haver de prohibir i deixar que els pares patisquen posteriorment les conseqüències.

Estiuejar, que no turistejar, et permet reconéixer els que busquen la platja com a lloc de desconnexió o els que al contrari, ho fan més bé per imposició, els que posen per a la càmera només per a generar enveja i els que ho fan per a sumar records, els que troben allà el lloc ideal per a practicar qualsevol esport i els que al contrari, troben el lloc perfecte per a gaudir del no fer res.

De tant en tant les ones porten les xancles o altres objectes que s’han engolit per a disgut del seus propietaris, o mullen les tovalloles dels satisfets amb la seua primeríssima línia de platja que desconeixen que a determinades hores eixe no és el lloc més indicat per acampar. Aqueixes ones que algunes vesprades fan goig i por a parts iguals, segons des de quin punt les observes i segons les circumstàncies dels banyistes que s’atreveixen a fer-les front.

Però les ones també porten converses d’allò ben interessants, no tan pel contingut sinó pel fons de les seues paraules. Converses com les de les dos jubilades que obrin la platja cada matí i que intercanvien noms de cremes o repassen la llista de la compra mentre inauguren cada dia sense més pretensions que viure amb tranquil·litat la nova jornada. Sense cap pressió per a fer plans, conscients com són que ja tenen el millor pla. Segons les seues converses, l’enamorament ja no té cabuda en eixe pla, però és curiós com una i l’altra canvien de registre en afegir-se al grup el tercer en discòrdia, un jubilat francès amb qui comparteixen escala i hores de sol. Fa uns dies escoltava un “Uf, beaucoup de voltes”, que li deia una d’elles en una d’eixes converses matineres en què unes i altre s’erforcen per fer-se entendre sense parar-se a pensar en construccions perfectes o en traduccions ajustades. Un “beaucoup de voltes” que em va semblar la tranquil·litat màxima i que supose porten no sols les ones sinó també els anys i que envege de manera superlativa.

Eixa tranquil·litat que jo busque precisament ahí, cada moment que passe en eixe racó al que promet tornar “beaucuop de voltes” malgrat que tornar també implique anar perdent un anonimat que el fa més atractiu i a poc a poc, supose deixar d’escoltar les converses que porten les ones per a passar a ser part de la conversa.

Publicat al DIARI LA VEU

Comparteix