Ordenar els calaixos i els armaris de ma mare és com tirar un euro en una màquina de boles del bar. Mai saps el que trobaràs dins, però tindràs sorpresa assegurada. Reconec que m’encisa eixa capacitat per a fusionar temps i sentiments en el mínim espai possible, i més encara, les possibilitats que pot trobar als objectes abans d’optar per la seua merescuda jubilació. Hui mateix porta un vestit que estrenava fa quaranta anys per a una boda i que ara ja ha passat a ser una “bateta” més d’eixes fresquetes que es reserva per a les vesprades d’estiu. Això d’ella més que un fons d’armari és un armari sense fons, per la quantitat de relíquies que guarda allà. Cert és que com les modes tornen cada cert temps, sempre està preparada per al que puga venir.
Però no sols està preparada en l’apartat roba, dins de l’armari del dormitori té una secció de perfums que donaria per abastir tota una planta de perfumeria de qualsevol establiment que es pree. Queden més gotes de colònia en aquell racó que dies pel davant a ella. De fet, crec que allò donaria per a perfumar a dos generacions més sense problema. Cosa semblant passa amb els fulards que guarda just al costat, si posarem en línia recta tots els que té guardats, crec que cobririen sense problema el trajecte Monòver- Budapest mínim.
Supose que a partir de certes edats aquests són dos dels regals més socorreguts, d’ahí que tinga aquest arsenal a casa que, com altres tantes coses que guarda allà, segons la seua filosofia, sempre poden venir bé, ves a saber per a què. En temps de modernor com aquests el més habitual a l’hora de fer un regal, ja ni tan sols és recórrer a les coses recurrents, pràctiques, previsibles o tradicionals, segons l’edat del destinatari, sinó directament fer-li un “bizum” i tot arreglat.
La primera volta que algú em va dir allò de “fes-me un bizum” reconec que em va semblar a pràctica sexual d’alguna tribu perduda enmig de qualsevol racó de Colòmbia o el Senegal. Uns grams de sensatesa després vaig pensar que un oferiment com aquell no podia ser real, així que em vaig decantar més per atribuir-ho a qualsevol ritual, ball exòtic o plat típic que s’escapava dels meus coneixements. Tot per acabar descobrint que això del bizum no era més que un ingrés econòmic via telèfon, que havien posat de moda els grups de WhatsApp de mares per a agilitzar la compra dels regals entre els companys de classe en arribar els aniversaris. Complicació zero per als convidats, però també il·lusió nul·la per a l’homenatjat, que acaba amb algun regal de profit i sense trastos per a acumular en els seus calaixos. Còmode i impersonal a parts iguals, com la majoria de coses actualment.
Fa uns dies llegia un tuit d’una dona que compartia amb la resta que s’acabava de divorciar per zoom. No sé si li va fer un bizum, abans o després, a l’advocat que li va gestionar els tràmits en concepte d’honoraris, però tot va anar així de relaxat. Està vist que desfer-se de records emmagatzemats als armaris sempre pot resultar alliberador, encara que tinga un puntet de traumàtic en alguns casos. Desfer-se de la parella pot ser més simple del que imaginàvem i és que com cantava D. Hilarión en La verbena de la Paloma “hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”. Tal volta al mateix ritme que els sentiments fan el camí invers.