Ara que tot ha passat i que els adorns nadalencs ja estan guardats, reflexione sobre el que ha suposat aquest últim Nadal per a comprovar que el més important és que ha servit per a adonar-me que m’he fet gran. Que he passat de pensar en la festa de la Nit de Cap d’Any a pensar en què posar per sopar als convidats la Nit de Nadal. Com sona, un dia eres jove i l’endemà estàs posada de davantal i dins la cuina des de bon matí- això sí, amb Vetusta de fons perquè la feina no siga tan dura-.

He perdut el compte de les rentadores que he posat aquestes festes, de les copes de l’aixovar que he escurat, de les safates de pastes que he preparat, de les vegades que he desmuntat el saló per a acomodar als convidats… Però, com que he decidit que en 2020 les queixes seran les justetes, ho porte de la millor manera possible i em quede amb la part aquella de què el Nadal és per a complir amb les tradicions. D’ahí que no haja faltat la meua sobredosi de Hugh Grant amb Notting Hill i Love Actually entre les primeres de la llista, ni tampoc The Holiday per retrobar-me de nou amb ganes immenses d’intercanviar casa amb Cameron Díaz i d’una celebració de Hanukkà amb Eli Walach.

Tampoc ha faltat la tradició de menjar-me el tortell de Reis encara que enguany amb una novetat: ni em vaig immutar en aquesta ocasió quan em va tocar la fava. Encara em durava l’anestèsia després d’escoltar les barbaritats que van protagonitzar el debat d’investidura. Madre del Amor Hermoso!!! Quina manera d’acabar unes festes com aquestes on a més de comprovar que m’he fet gran, també ha quedat de manifest que ara qui vol acabar en l’esperit del Nadal no és el Grinch, sinó la Junta Electoral Central.

“Que los Reyes Magos te traigan un curro que te encante” llegia a una felicitació la nit de Reis, però la veritat és que amb la crispació política que contaminava l’ambient quasi ja ni recordava que aquest era un dels objectius de 2020. De tota manera i per si de cas, jo des que Sánchez va jurar el càrrec vaig optar per desconnectar el mòbil, no fora cas que encara em buscara per a oferir-me un Ministeri. Mai se sap! Això és com la composició de les meses electorals, tots estem dins de les possibilitats, no?

De tota manera ja li dic que a mi l’únic Ministeri que podria interessar-me seria el Ministeri del Temps i sempre que tinguera a Rodolfo Sancho al costat. El treball no sé si m’encantaria, però les vistes serien immillorables.

Objectius per a 2020 i propòsits de banda, l’únic que tinc clar en aquest nou any és que toca aprofitar el temps al màxim i punt, així que de moment he decidit començar relacions amb Use Lahoz, tornar a retrobar-me amb Bill Murray i Scarlett Johansson al nostre hotel de Tòquio i demanar per favor que la gent deixe ja de desitjar-me un bon any. El dia 2 i 3 de gener ho pots admetre, però que el 9 continuen les felicitacions potser ja és massa, no?