Fa anys hi havia un programa en la televisió on els participants entraven per una porta com a ciutadans normals i corrents i apareixien per l’altre costat convertits en Rocío Jurado, Julio Iglesias o en qualsevol altre que fora el seu artista de capçalera. Crec recordar que aquell programa portava per títol “Lluvia de estrellas” i en el subconscient m’ha deixat la fascinació per aquell moment transformista que a dia de hui, de vegades, encara em porta a somiar que en obrir-se la porta de l’ascensor apareixeré reconvertida en Cyndi Lauper amb un d’aquells estilismes impossibles. Afortunadament, fins a hui en dia, no ha passat mai. Fora de context em sembla que resultaria un poc complicat justificar el canvi i a més, els meus dos adolescents renegarien de mi de manera definitiva.
No obstant això, el passat Diumenge de Pasqua, de sobte em vaig veure travessant aquella porta imaginària, sols que no era una porta amb accés a un escenari amb fum misteriós i llums de colors, sinó més aviat un túnel del temps. Era una porta que em mostrava que aquell futur que, fins fa no res, creia llunyà, sense adonar-me’n, havia passat a ser present.
La revelació va arribar mentre vigilava el putxero que tenia al foc i preparava unes llesques de pa amb ou per al café. Dos focs encesos i tots els preparatius en marxa per a un dinar especial com requereix tot dia de festa que es pree. Un dia de festa que de sobte va esdevenir el passat i em va fer veure que m’havia transformat, però no en una cantant de renom, sinó en ma mare. En aquella dona que vivia els dies de festa de manera diferent a la resta. En aquella per a qui la festa començava amb els preparatius de la vespra i continuava amb la logística perquè tot estiguera a punt quan els que realment gaudien de la celebració arribaren a casa a l’hora del dinar.
Fins i tot, com ella, em vaig veure preparant la taula amb aquella vaixella i aquelles copes que esperen pacientment el seu moment. També per a les vaixelles, hi ha uns dies puntuals que, com si passaren per aquella porta màgica, arriben a la taula reconvertides en glamur. Tot perquè hores més tard, tot retorne quasi intacte al punt de partida, i perquè aquell dinar especial acabe mutilat en tàpers que seran salvació en els dies següents.
I així, sense més ni més, em vaig adonar que he passat d’estar en el bàndol dels que exclusivament s’havien de preocupar per gaudir al màxim de la festa, a estar al bàndol dels que han de procurar que la resta gaudisca de la festa. Aleshores va aflorar el meu esperit disconforme que em va recordar que, al contrari d’Alaska, al meu full de ruta no figura cap aspiració a aconseguir la santificació ni la beatificació i vaig envejar aquells protagonistes d’altres programes de televisió que ens mostren la facilitat d’alguna gent per a començar de zero a l’altra punta del món. Llàstima que el meu caràcter aventurer acabe en l’estació del Nord de València, en ser conscient que dos carrers més enllà ja m’hauria perdut i seria incapaç de posar el Google Maps per a situar-me. I llàstima també que siga incapaç de prioritzar a l’hora de fer la maleta. Haver passat un confinament és el que té. Als «per si de cas» de tota la vida a l’hora de fer l’equipatge, ara li afegisc un «per si de cas ens confinen», que fa que el vestuari per a un simple cap de setmana derive en canvis suficients per a una gira completa de tota tonadillera de nivell.
Així les coses, sembla que no queda més remei que acceptar que el futur ja és present, però també que no estic disposada a deixar que el meu present siga com el seu passat.