Desconeixia totalment aquesta pràctica, que ara he sabut que és més que habitual, especialment en les grans ciutats, però, no per això, he de dir que em resulta fàcil de digerir. Fa un parell de mesos em vaig quedar de pasta de moniato quan una de les meues nebodes em va comentar el que li havien contestat en interessar-se per una casa en venda que havia vist en la pàgina web d’una immobiliària. Les paraules textuals van ser: «No sé si sabe que la casa por la que usted se interesa, se vende con la señora dentro». Perdooooona? De veres? Com continua una conversa que comença d’aquesta manera?
T’interesses per saber la salut de la senyora que ve adossada a la casa? T’apropes al domicili camuflada sota la identitat d’una repartidora a domicili per comprovar de primera mà quina previsió de futur té aquesta dona? Li passes un test de compatibilitat per veure si hi ha afinitat entre ambdues parts abans de continuar amb els tràmits? Comproves si el color dels ulls de la inquilina combinarà amb el de les cortines que tens pensades per aquell saló? Tanteges si en el tracte podria entrar també que et cuinara putxero una vegada a la setmana? S’encarregarà de la planxa els diumenges i netejarà els banys? Acordeu un planning de visites i organitzeu vacances, en cas que la senyora disposada a passar a formar part de la teua propietat, tinga descendència? Pacteu prèviament el preu dels cartons per a les partides de bingo?
No sé, potser peque un poc de tiquismiquis, però així d’entrada, crec que gestionar una proposta com aquesta no em resultaria fàcil. Una cosa és apostar per la decoració vintage i una altra ben diferent fer una immersió així d’arriscada en el passat.
D’acord, sé que d’entrada no soc molt sociable amb els desconeguts, més per timidesa que per desconfiança, tot siga dit, però al final sé que li agafaria carinyo i, fins i tot, seria jo qui li planxaria a ella en cas de necessitat.
En el fons, tota vivenda de segona mà a la venda no sols ve amb una senyora dins, sinó amb tota la família que la va ocupar amb anterioritat, i amb les seues vivències compartides dins d’aquell espai. Sempre hi ha una marca en la paret, un objecte oblidat en la mudança, una fotografia amagada darrere d’un moble, una postal acomodada entre les pàgines d’un llibre…, que són molt més que tot això, i que esdevenen, involuntàriament, herència inesperada d’aquelles quatre parets.
Reformem i redecorem espais per dotar-los de noves experiències, les nostres experiències, úniques per a nosaltres, però compartides amb les viscudes anteriorment per altres a aquells espais. Però d’ahí a imaginar-me comprant una vivenda amb senyora incorporada i saber que la seua vida marcarà les pautes de poder començar a gaudir de la meua en aquell lloc, hi ha un abisme.
No obstant això, ja en gelat, el que em va fer qualificar aquesta tàctica immobiliària de desconcertant, com a mínim, va ser planejar-me qui opta per una opció com aquesta. Passar al final de la teua vida de propietari a inquilí, d’una banda, amb la tranquil·litat de saber que marxaràs sense baralles familiars per una propietat que ja no és teua, però d’altra, passant a sentir-te una mica estranya on fins ara ha estat la teua casa i ja no ho és. Davant el dilema, i conscient com soc de la meua facilitat per la indecisió i el patiment per no saber si he triat l’opció encertada, opte per mantenir-me ferma en el meu propòsit de futur d’acabar en una autocaravana davant del mar i tan pròxima com siga possible a un xiringuito on no falten la música ni els vermuts perquè si hi ha una cosa que tinc totalment clara és que jo, de major, vull ser usufructuària de la bona vida i punt.