Pensava fa uns dies en la necessitat, malgrat el pas dels anys, de continuar buscant amagatalls, i en com ha evolucionat aquesta. En la infantesa ens amaguem com a part del joc, deixant-nos emportar per l‘excitació de descobrir amagatalls que puguen ser refugi i estratègia per a aconseguir la victòria final. També hi ha qui s’amaga per a tractar d’eludir responsabilitats o tasques poc apetitoses. Fins i tot, malauradament hi ha qui ho fa per a posar-se a estalvi de situacions gens desitjables, i que transformen el joc en supervivència.
Amb l’arribada de l’adolescència, els amagatalls deixen de ser l’escenari d’un joc per a ser la posada en escena del plaer, transformant l’excitació d’anys enrere en altra ben diferent, però igual de poderosa.
A poc a poc, els anys ens fan experts d’amagar sentiments, desitjos, pors, anhels… de vegades, fins i tot, les ganes, especialment si porten associada l’etiqueta de: què diran. Així doncs, els amagatalls poden ser necessaris per motius diferents o tenir com a únic objectiu trobar un lloc en exclusivitat on gaudir de la solitud, del silenci i d’allò que vulguem que ens pertanya només a nosaltres.
Recórrer al cinisme de vegades també és una bona manera d’amagar la realitat envers la resta, però és una pràctica que no tots portem de sèrie i que, personalment, no aconseguisc domesticar.
També hi ha qui fa dels amagatalls la seua caixa forta particular, amb la peculiaritat que la memòria ha de tenir una salut destacada per aconseguir que l’oblit no jugue després una mala passada. D’exemples està farcida la història. També la meua història personal en tant que, per més voluntat que li he posat, continue sense recordar on vaig guardar determinats objectes que sembla que vaig custodiar amb tanta cura que mai més he tornat a saber d’ells. Ambdós sabem que compartim espai, però sembla que en dimensions paral·leles.
Cert és que, amb l’edat, els amagatalls a més es fan imprescindibles per a posar a estalvi plaers confessables, però temptadors també per a la resta, especialment si comparteixes vida amb adolescents que han heretat la teua passió pel xocolate. Cansada d’obrir caixes de bombons que miraculosament semblen haver arribat buides del supermercat, de trobar pastilles de xocolate que sorprenentment són invisibles en l’interior de l’embolcall, i de veure altres varietats de socorreguts calmants d’ansietats farcits de xocolate amb una facilitat sorprenent per a l’escapisme. Cansada de patir misterioses desaparicions i cap confessió creïble respecte al misteriós destí experimentat per productes exquisits varis, he optat per buscar amagatalls per a posar a estalvi també aquests plaers confessables. Emmagatzemar-los juntament amb els productes de neteja hauria estat una solució més que encertada, però barrejar kit-kat amb productes anticalç o amb lleixiu no em va semblar una opció aconsellable. Així les coses, he optat per una altra alternativa que funciona i que em porta a pensar que progresse amb les meues pràctiques de cinisme. L’alternativa ha estat que l’amagatall estiga ben a la vista, camuflat sota l’aparença d’allò que no els resulte atractiu en absolut. Envasos de productes que no entren dins de les seues prioritats, farcits d’una realitat ben diferent que ara em correspon en exclusivitat i que queda plenament justificada amb la meua necessitat de procurar-me satisfaccions confessables per als moments d’urgència màxima. Ara només falta pregar que aquesta columna no forme part de la lectura dels meus adolescents per tal que el meu plaer continue indemne.