De xicoteta sempre pensava que ma mare era una mentidera. No li deia res perquè hauria estat malament, però ho pensava. No entenia per què feia això, però de tota manera li ho perdonava. Era desconcertant veure com a l’hora de reomplir aquells papers del col·legi sempre apareixia un «sus labores» en l’apartat destinat a la professió de la mare. Bé, en realitat, en tot cas, la mentidera era la meua germana que reomplia els papers perquè ma mare no sabia llegir ni escriure. Anys després vaig tractar de solucionar aquesta situació amb unes fitxes que li posava com a deures a les nits copiades d’aquells quadernets que conservàvem del meu pas per infantil.

Quan acabava amb totes les tasques de la casa, agafava la llapissera i reproduïa com podia aquelles frases típiques i tòpiques de «mi mamá me mima» mentre jo li corregia cada falta que no s’ajustava a l’enunciat. No sé si ja era massa tard o si els meus dots com a docent eren nuls perquè no vam avançar massa. Es va conformar amb aprendre a escriure el seu nom i cognoms per a quan li demanaren signar qualsevol document i amb això es va donar per satisfeta.

Amb signatura o sense, el cas és que sempre va continuar omplint el buit de «profesión» amb aquell «sus labores» mentre jo seguia sense entendre per què fingia ser modista tot i que en realitat no ho era. Em tranquil·litzava, no obstant això, que les mares d’altres companyes també actuaren igual. I vaig créixer assimilant que tal volta aquella mentida no era tan important com per a comptar en el catàleg de greuges englobats en el huité d’aquells manaments que las Calasancias em feien repetir quasi diàriament. Un patiment que va desaparéixer de sobte en descobrir que allò de «sus labores» no tenia res a veure amb aquells «Tú y yo» que les monges ens feien brodar a classe i als quals jo els prestava l’interés just per a no suspendre l’assignatura i poc més, perquè d’una manera o d’una altra, el que tenia clar és que en el futur jo no volia reomplir aquell apartat amb un «sus labores».

Estic segura que les meues germanes tampoc, però no van tenir moltes opcions per a triar, i en haver estat les primeres en la línia successòria, es van haver de conformar sent aparadores, o el que és el mateix a continuar mantenint una mentida. La mentida de ser treballadores, però sense comptar com a tals, com marca eixa tradició de l’economia submergida tan arrelada en aquesta zona. Van passar així a ser mentideres per partida doble i possiblement van continuar reomplint aquella casella amb un «sus labores» exactament igual al de ma mare.

Les hores que van passar davant d’aquella màquina d’aparar van contribuir a fer que anys després jo em convertira en la primera de la família en arribar a la universitat i en poder emplenar la casella de manera diferent, però no obstant això i haver-hi un abisme en la formació i les opcions d’unes i d’altres, si mire de portes de casa cap a dins, els avanços no han sigut tan significatius i en el fons jo també continue exercitant eixe «sus labores», segurament no amb tanta resignació com ma mare, però dedicant-li les mateixes hores al dia.

Igual que no m’agradava brodar a classe, tampoc em fan gràcia altres tasques de la casa que, en tot cas, haurien de ser compartides i no assumides en exclusivitat per les dones. No es tracta de demanar favors, sinó de col·laborar, però, desafortunadament, si posem en una balança el temps que dediquen les dones a les tasques de casa i les que dediquen els hòmens, seguim emportant-nos la medalla d’or, una medalla que no compensa, que és esgotadora i que ninguna vol exhibir en cap vitrina.