Amb diferència, aquest fi de curs ha sigut el més estrany que recorde en anys. Arribat aquest punt, l’angoixa de no saber què fer al llarg de les pròximes setmanes per a compaginar treball i fills, sense horaris ni obligacions, sempre ha tingut una facilitat sorprenent per a incrementar el meu nivell d’ansietat fins a límits inimaginables.
Enguany l’ansietat ja venia afegida des de mesos enrere. El fi de curs no ha acabat amb aquesta, però tampoc l’ha incrementat, entre altres coses perquè ja és impossible superar el nivell actual. -Escric aquesta columna diumenge a les huit del matí amb dos valerianes al cos que donen fe de les meues paraules-. Però, no obstant això, aquest comiat de curs, per primera vegada, ha suposat també un alliberament important. Dos setmanes més de classe i m’hauria plantejat seriosament muntar una productora o estudiar algun grau de cine i arts visuals. Les pràctiques crec que me les convalidarien mínim fins a segon, basant-nos en els vídeos que he hagut de gravar aquest trimestre per a assignatures vàries. Dos fills, a una mitjana de huit assignatures cadascú, tres vídeos per setmana -plànol amunt, plànol avall-, amb el seu guió, vestuari, decorat, preses falses, més preses falses, algun “açò no sé fer-ho, que em suspenga si vol”, molts “vinga que ho estàs fent genial”, edició i muntatge… Vaja que si algú pot estar orgullós de mi després del confinament, sens dubte és Scorsese.
Fins i tot quan havia arribat a l’extenuació vaig rebre l’ordre de gravar un nou vídeo: l’actuació per al festival de fi de curs virtual. Noooo!
Entendreu que ara em coste veure la vida amb normalitat, i no ho dic per les mascaretes i el gel hidroalcohòlic, sinó perquè ja ho mire tot amb ulls de professional. L’altre dia a la pescateria, mentre la resta veia el meu pescater netejant-me el calamar, jo veia un musical en tota regla. Reconec que un musical amb tints eròtics, que això de la mascareta es presta, però amb Idris Elba en el paper principal -Què voleu?, ja que hi ha animació que siga màxima!, no?-. Després mentre em comprava unes sabates, vaig veure clarament una pel·lícula d’autor amb Catherine Deneuve com a protagonista i Le Marais de fons. Tot per acabar en pla almodovarià total mentre posava ordre al llistat telefònic de ma mare, on els números de telèfon comparteixen espai amb anotacions de receptes, llistats de la compra o recordatoris de defuncions i invitacions de boda en perfecta harmonia.
Ho sé, potser he arribat a una fase que necessite substituir les valerianes per alguna cosa més efectiva, però encara done gràcies que els meus fills ja no estan en infantil. Sé de pares i mares amb xiquets en infantil que han demanat ordre d’allunyament dels macarrons durant una temporada llarga. S’han passat el confinament fent collars de macarrons, sumes i restes en macarrons, pintura de dits combinada amb macarrons, construccions de plastilina i macarrons, abecedaris amb macarrons… Fins i tot, hi ha qui ha investigat seriosament si el tutor del seu fill té alguna relació directa amb la família Gallo, però de moment les investigacions no han donat fruit.
Deien que d’aquesta no eixiríem igual. Els que hem hagut de compaginar teletreball i xiquets ens conformem en haver eixit, que ja és prou. De moment continuem sense saber exactament què és això de la “nueva normalidad”, però ja no hi ha fitxes per imprimir, treballs per a enviar als mestres, mil manualitats per a reconduir, vídeos per preparar, murals o powers points per revisar, ni consultes per refrescar conceptes davant preguntes compromeses de continguts que havien passat a millor vida.
Sense adonar-nos, durant els últims mesos hem barrejat ciència-ficció amb drama, comèdia, aventura i vés a saber què més gèneres cinematogràfics, fugint d’un plànol de detall que ens mostrara allò que no volíem veure.