|

“A veces llegan cartas”

2017-02-16-13-38-05

Diu la cançò allò de “a veces llegan cartas que te dan la vida, que te dan la calma” però, arriba una edat on les cartes que arriben només són del banc i sols et donen sobresalts. A banda dels bancs, l’únic que se’n recordava d’escriure’m de tant en tant era Isidoro Álvarez, en glòria estiga. Des que va morir l’home, ja ningú d’El Corte Inglés m’ha felicitat pel meu aniversari. Lleig també. Amb la il·lusió que em feia sempre. Isidoro era ja com de la família.

Així les coses, clar, un dia obris la bústia i et trobes una carta manuscruita i se t’accelera el cor. Més tenint en compte que era la setmana del 14 de febrer. Fins i tot vaig arribar a pensar que per fi s’havia manifestat aquell admirador secret que cada divendres a les 13:15 em telefonava a la ràdio per a dir-me: -Posa “Mi gran noche” de Raphael. Per a tu i per a mi”. Però no, sembla que hauré de seguir quedant-me amb la incògnita i amb Tomasito com a admirador exclusiu. Clar que ell ja val per mil. Trobar-te’l pel carrer i que et diga “bonica, besa’m altra volta i no et canses mai de fer-ho”, això no té preu.

El cas és que l’esperat admirador no era tal sinó que per a sorpresa meua, els qui m’havien deixat una carta manuscrita a la bústia eren els Testimonis de Jehovà! Tots no, malgrat que solen anar en grup, això ja es veu que ho fan de forma individual. La signava una única persona que fins i tot em facilitava un número de telèfon per si considerava a bé posar-me en contacte amb ella per a intercanviar opinions “sobre la salvación, dado que el mundo terminará muy pronto”.

D’acord amb el fet que la meua vida social molt intensa no és, la veritat, però vaja, tant com per a veure’m en el menester de dedicar el meu temps lliure a coses tan profundes, tampoc. A mi amb quedar per a un soparet, un cine o uns somriures, ja em va bé.

Ho promet. Quan vaig acabar de llegir aquella carta, la primera reacció va ser mirar cap enrere i la segona preguntar-me mentalment allò de “Begoña, ¿estás ahí?”. Per què? No ho sé, però us assegure que així va anar la cosa.

Acte seguit m’arribava un WhatsApp. No dels Testimonis de Jehovà, que es veu que de moment s’han quedat en les cartes i no m’han afegit a cap grup, encara que ja m’espere qualsevol cosa. Aquí no em facilitaven les coordenades per arribar al regne celestial, però ben bé tampoc vaig saber què volien dir-me. Comunicar-se mitjançant emoticones és el que té. Potser fa fi per a la vista, però de vegades no tant per a l’enteniment.

Així les coses i per si de cas el contingut d’aquella carta manuscrita no va desencaminat, estaria bé que en general no anàrem tant sobrats de paraules ni de sentiments, no? Siguem generosos/es com Tomasito.

Comparteix