|

A ningú que li passe

2017-02-28-21-03-031

Reconec que no em fa ni pisca de gràcia anar al metge, no per la incertesa davant el diagnòstic sinó pel moment en què em criden a crit pelat per entrar. Eixe “Antonia Díez” que no sé per a la resta, però a mi em sona a bòveda. És com si en eixe moment tots es regiraren i em miraren esperant que jo fera alguna cosa. Una vegada vaig estar a punt d’alçar-me i posar-me a cantar com si allò fóra un musical a vore si la resta em seguia i s’oblidaven del que acabaven d’escoltar, però després vaig pensar que això només passa a les pel·lícules. Així que, vaig posar cara de circumstàncies i vaig desfilar com vaig poder per aquell corredor ple de personetes amb potets d’orina a la mà embolicats en paper d’alumini per disimular allò indissimulable.

La primera volta que ma filla va escoltar allò d’Antonia em va dir: “i jo em queixe perquè ningú sap posar bé l’accent al meu nom però tu tens més motius per a queixar-te mama”.

Més encara si tenim en compte que les coses sempre poden empitjorar. De vegades s’agafen tantes confiances que em criden com “Toñi”. “Toñi”? fins i tot he arribat a patir “Mari Toñi” que ja és per abandonar el país sense més explicacions.

D’acord que oficialment sóc Ma. Antonia –i encara donant gràcies, perquè ma mare va tenir la brillant idea de posar a la xica el nom del Sant del dia-, però si tota la vida he sigut Marian, quina necessitat també de trencar l’encant?, més havent-hi públic davant. Si ni quan m’han bonegat a casa m’han dit “Ma. Antonia”,  per què ho han de fer ells?

El cas és que aquesta setmana m’ha tornat a passar. Això i després no saber què volen dir exactament amb “quítese la ropa”. Al ginecòleg ja no vaig si no és ple estiu per no quedar-me amb el dubte de si m’he de llevar els calcetins o no. Passe de veure’m ja en eixa tessitura.

No poden especificar un poc? Després t’ho lleves tot i escoltes “no, con la camisa era suficiente, si solo vamos a hacerle una ecografia del cuello”.

I jo què sé què anaven a fer-me, si portava tant temps esperant que ja no sabia ni per a què m’havien citat.

També em va estranyar que no em donaren ni un llençolet d’aquells per tapar-me un poc, que encara que claregen i estiguen foradats, alguna cosa fan però, automàticament vaig pensar que igual era per les retallades en Sanitat. Escoltes tantes coses!

Ja sé que no són maneres. De fet si a mi m’entrara algú al despatx en boles no sabria com agafar-m’ho, però també poden concretar un poc més. Això sí, a ningú que li passe. Després d’allò, clar, ja vaig deixar que aquell home m’anomenara com vulguera, que tampoc estava en condicions d’exigir-li massa.

Comparteix