Sempre m’ha semblat curiós el fet que, sense saber ben bé per què, en accedir dos voltes seguides a un mateix espai mostrem una tendència clara a ocupar el lloc que havíem elegit en un primer moment malgrat tenir llibertat absoluta per a seleccionar aquell que ens vinga de gust. Com si el territori ja estiguera marcat i aquell fora el racó que ens ha estat assignat, encara que només siga per designació pròpia. A la platja em passa igual, sempre acabe ocupant el mateix punt, com si imaginàriament algú haguera deixat una reserva amb el meu nom allà, just al costat del socorrista de torn. Una elecció avalada no tant perquè considere que necessitaré els seus serveis en accedir a l’aigua, sinó més bé perquè tinc confirmat que les converses més sucoses sempre estan a prop dels socorristes. Aquest estiu, una d’aquelles vesprades de relax absolut en què em dedicava a imaginar com seria veure la platja des d’aquella altra perspectiva, només a l’abast dels velers que ens vigilaven des de les cales pròximes, em va atrapar una conversa que mantenien un dels socorristes veterans i altre que se sumava a l’equip per primera vegada. L’expert explicava al nou company els codis a fer servir per a comunicar-se entre ells. Uns codis que feien referència a accions diverses que anaven des de l’interés per l’estat de la mar fins a altres referents a la localització, l’ordre de tancament de la parada o el resultat d’alguna intervenció realitzada amb algun turista envalentit. Un llistat ben ampli que aquell jove repetia quasi sense treva mentre el nouvingut tractava d’assolir conceptes al mateix temps que el seu rostre reflectia un increment considerable del seu nivell de preocupació i angoixa. Va ser així com vaig saber, per exemple, que 10.9 equivalia a un «pots repetir?», que un 10.4 és un «d’acord», que un 10.22 és en realitat un «no ha passat res», o que la xifra més desitjada d’escoltar és un 10.7 equivalent a «pots recollir la parada» i, per tant, posar punt final a la jornada laboral. També va ser així com vaig donar gràcies que la meua preparació física no entre dins del perfil de socorrista i, per tant, les opcions a poder ocupar una plaça en qualsevol equip de salvament siguen nul·les. En cas contrari, m’imaginava dalt d’aquella cadira, envoltada de notes autoadhesives de colors que contribuïren a deslluir la meua credibilitat, però que em permetrien recordar totes aquelles consignes impossibles de retenir de manera natural, més passats els cinquanta. Així mateix devia sentir-se aquell jove aprenent de socorrista escoltant al seu mentor, quan en acabar la seua intervenció es va atrevir a preguntar, amb el rostre desencaixat, per què no podien simplement utilitzar les paraules per a fer-se entendre. Una qüestió totalment lògica, que l’altre va tancar amb una frase lapidària de «si utilizáramos las palabras esto sería una feria. Así es más profesional». Un criteri que últimament sembla que alguns s’han entestat a fer extensiu també a la nostra llengua amb l’adopció de termes de dubtosa interpretació com «revalencianizar» o amb l’aplicació de revisions ortogràfiques que estan per damunt del que dicten els especialistes en la matèria, fins a arribar a un punt que ja ni les notes autoadhesives són suficients per a poder retenir conceptes i comptabilitzar absurditats. L’ús correcte de la paraula no pot semblar mai una fira, la fira està justament en l’extrem oposat, en aquell des del qual els velers miren la platja, amb distància, amb absolut desconeixement i fins i tot amb menyspreu. Des d’una perspectiva de superioritat que no sap ni vol saber d’estima, ni d’arrels, però tampoc de paraules, sols d’enfrontaments que no calen. Tant de bo poguérem deixar-ho en un 10.22, però no sembla que aquest siga el camí.