L’ansietat és el que té, et dóna per experimentar i proposar-te coses noves com ara fer aquella recepta que sempre t’ha cridat l’atenció però, quan et plantes davant del resultat final, lamentes enormement no  haver invertit el temps en altra cosa, la veritat. Ostres, ara sé per què feia tant de temps que no em plantejava un repte culinari com aquest. Està clar que la cuina i jo no tenim una relació idíl·lica precisament.

Això sí, la culpa crec que no ha estat meua sinó de l’encarregat d’elaborar aquell llibre de receptes –d’alguna manera m’he de consolar després d’haver passat mig matí en la cuina, i tot perquè la coca que volia fer haja acabat en la brossa sencereta-. A qui se li acut mentir d’aquella manera a l’hora de fer les indicacions per a elaborar un dolç com aquest! I jo que pensava que l’única que podia posar-m’ho difícil en la cuina era ma mare amb aquelles indicacions de “la que admeta”. Què equivocada estava! N’hi ha d’altres que són més concrets per a explicitar quantitats però sembla que no tenen molt clars altres conceptes. Per exemple, quan indiquen “ingredients per a 4 persones” crec que haurien d’especificar per a quines quatre i ens estalviaríem molts problemes. Vaja, que si la coca que he fet jo hui era per a quatre persones li l’hauria de fer arribar per Seur a Falete, Paquirrín i dos amics més del seu nivell.

La veritat és que la cosa ja pintava malament des del principi. Seguint les indicacions he deixat reposar la pasta perquè allò alçara i abraçara el doble de volum però, després d’una hora de repòs, he hagut de cridar a una veïna perquè m’ajudara a obrir la porta de la cuina del cos que havia agafat allò. Potser per això ja li he agafat respecte a la massa aquella i a partir d’ahí he seguit les indicacions deixant que ella em dominara a mi i no al contrari però, a veure qui s’atrevia en unes dimensions com aquelles. Bé, respecte i por. Vaja, que per a treballar una cosa així no és necessari el carné de manipuladora d’aliments, és necessari aquest, el títol de prevenció de riscos laborals, el cinturó negre de karate, el de donant de sang pel que puga passar en el procés d’elaboració i, sobretot, un forn industrial.

Si almenys el resultat haguera estat satisfactori el risc haguera valgut la pena però, què va! Ara, no obstant això, dins de la meua nova filosofia de vida no em puc permetre perdre el temps en lamentacions i sols accepte positivisme i més positivisme, per tant, he arribat a la conclusió que tot té una explicació raonable: no és que la cuina i jo siguem incompatibles sinó que el meu cos vol cabre aquest estiu en els biquinis d’abans d’estar embarassada.

© MARIAN DÍEZ 2010